Vladimir Nabokov és un escriptor que admire. Es va fer mundialment famós amb la novel·la Lolita, que potser no és la seua millor obra. Però les desventures d´aquell entranyable professor Humbert, enlluernat per les cames de l´adolescent, va somoure una societat rància i conservadora, que tan bé coneixia Nabokov. També en Pnin va saber fixar aquest personatge acadèmic, desvinculat de tot, una mena de Stoner o de Herzog, per citar altres dos professors universitaris modèlics en la seua incomprensió. Dues obres excepcionals, de John Williams i Saul Bellow, respectivament. Potser rere de Humbert Humbert o de Pnin estiga el mateix Nabokov, i siguen en molts aspectes transsumptes d´ell mateix. Com explica al seu llibre Opinions contundents, mai no va tenir do de paraula, i el seu pas per les universitat nord-americanes fou més accidentat que una altra cosa. Nabokov devia ser un estrany professor, una mena d´inefable Pnin, insegur, extravagant, arrossegant un aire de desclassat, que es pronunciava si més no per la seua estranya afició a caçar papallones. Aquestes l´acompanyarien tota la vida, i donarien lloc a algunes de les més sucoses fotografies que se li feren a l´autor, immortalitzat en pantaló curt i un caçapapallones a la mà. En Parla, memòria, Nabokov realitza una excepcional evocació dels seus anys feliços a Rússia, del seu ambient selecte i aristòcrata, i de la seua afició a l´entomologia, amb llargues descripcions d´arnes d´ales lluentes i envellutades. Escriure i capturar papallones són les seues dues pulsions vitals (a més del seu amor incombustible a Véra), i en Parla, memòria hi ha una curiosa fotografia on l´autor apareix corregint una de les seues novel·les, sota l´atenta mirada de Véra, i al costat, en la mateixa taula, hi ha uns estenedors de papallones, d´unes captures realitzades aquell mateix dia als Alps marítims. La revolució russa acabaria amb aquells anys de privilegis, i seria l´inici d´aquella diàspora que afectaria a tants compatriotes. Nabokov va abandonar el rus i va començar a escriure en anglès, a poc a poc, en una estranya i violenta metamorfosi. En la novel·la Glòria, recentment publicada en espanyol per Anagrama, hi ha tota la melancolia dels emigrés russos, a la deriva per l´ample món. És un llibre emocionant, valent, amb aquell ús dels adjectius i de les metàfores tan característic del geni rus. I on es manifesta el menyspreu que senten els seus compatriotes emigrats pels bolxevics, als que consideren uns arribistes pollosos, que estan ensorrant el seu país per sempre. Nabokov va fixar el final d´una època millor que ningú. De vegades, el seu aire sibarita em recorda Josep Maria de Sagarra, l´autor d´aquella fabulosa novel·la que és Vida privada, i que també fou un naturalista entusiasta. Potser Nabokov pot pecar de massa estirat o voluptuós, però escriu com els àngels. I en aquest llibre de Glòria, ara per fi traduït del rus, ho torna a confirmar.
