En molta tristesa escric este article. Sí, per què ningú no podrà dir que mentixc. I l´escric per què, basant-me en les declaracions de tants membres del mon vicentí, en raó, que la festa de Sant Vicent es «l´eterna desconeguda», no puc entendre certes decisions que s´estan prenent últimament.
I m´explique: tenim un concejal nou que, per el dret del càrrec, presidix la nostra Junta, un concejal en idees noves i innovadores, idees per a promocionar i fer mes coneguda nostra festa i que ja va deixar clares en la primera assemblea que va presidir. Va deixar clara la seua il·lusió per traure la festa al carrer, per fer que tot el mon la coneguera. I que va passar? Puix que eixes idees i esperit de renovació va ser acollit en apatia. I jo em vaig di: «paciència, Josep», esperem noticies. Però eixa espera no ha fet mes que reafirmar els meus temors.
Este any, el senyor concejal, nos presenta una proposta totalment innovadora, i jo crec que interesantíssima, per a donar a conèixer la festa: «traga´m al carrer el Concurs de Milacres». No cal dir que jo personalment i el altar al que represente la vàrem acollir en alegria i esperança. «Si açò es lo que devíem estar fent ja fa molt de temps», comentàvem. Imagineu, tres vesprades completes en representacions de milacres en (segons la idea del concejal) la Plaça de la Mare de Deu o en la Plaça de l´Ajuntament, sempre plenes de gent que va i ve. Gent de València però, lo que es molt important, també moltíssima gent que no es de València, que podria vore i assabentar-se de lo que son i signifiquen els Milacres i la nostra festa. Fent allò que sempre hem demanat: eixir al carrer. Cosa que hem demanat i mai no hem realisat. Tres dies donant a conèixer, per damunt de premis i medalles individuals, el motiu fonamental de nostra festa: la representació dels Milacres, declarats Be d´Interès Cultural.
Milacres que han aconseguit eixe reconeixement per la seua tradició i transfons cultural. Tradició que va a començar al carrer i aixina n anat perpetuant-se al llarg dels anys.
Es cert que al 1943 Lo Rat Penat passà a celebrar el Concurs de Milacres i que eixe concurs es ve celebrant en un teatre des de llavors. Però hem arribat a un moment en que eixe mateix concurs que en aquells anys tenia una gran concurrència, hui passa quasi desapercebut. Tan sols els familiars dels chiquets que actuen, pares, mares, iaios i demés, van a vore´l.
I per això em dol esta gran ocasió perduda. Esta gran ocasió de promocionar la Nostra festa i mes quan no hi han arguments per a no acceptar-la. Pere Fuset va dir que, en cas de mal oratge hi havia previst un lloc alternatiu per a realisar el concurs, i, a més, que les representacions anaven a estar molt lluïdes puix es farien en un altar tipo «florero», totalment decorat i montat a càrrec del pressupost municipal.
En fi, trobem un concejal que, per damunt d´idees i creencies, nos porta una idea magnífica per potenciar la nostra festa i ni la valorem. Idea que, ademés haguera aprofitat per a dur a terme una atra que vaig proposar fa temps: fer l´entrega de premis en eixe mateix altar en la representació del Milacre guanyador, seguit per la representació d´un atre a càrrec d´actors i personalitats de València. Idea que l´Altar de Russafa va plasmar en la Plaça de l´Ajuntament en motiu del seu centenari i que va assolir un èxit rotund.
Em done conte que no fem cas ni al papa Francisco quan nos diu que els catòlics devem eixir al carrer a donar testimoni de la nostra fe.
Racapacitem i pensem què farem l´any que ve si la proposta continua damunt la taula. Espere que, pel be de la festa, i per a que siga més coneguda, canviem el «no és no» pel «sí és sí». I encara que després es demostre que nos hem equivocat, al menys anem a intentar-ho.
