A primers de juliol es van realitzar a Horta de Sant Joan les I Jornades d'oficis i arquitectura tradicional als Ports. En haver estat organitzades entre arquitectes i antropòlogues, les construccions rurals, bàsicament funcionals, es van poder estudiar des d'una perspectiva més ampla que inclou el patrimoni etnològic immaterial, mostrant la forma de vida dels seus habitants.
La confluència de diverses àrees sobre un mateix tema alimenta les conclusions finals, perquè permet aprofundir en el coneixement de l'objecte d'estudi. Hi ha una tercera perspectiva que, encara que no s'ha abordat en les jornades, ens permet aprofundir més enllà dels dos camps citats, el constructiu i l'immaterial, sobretot en el cas de l'arquitectura rural: la implantació territorial.
Certament, s'hi va convidar a una arquitecta urbanista per parlar dels criteris que s'apliquen des dels Serveis Territorials d'Urbanisme en la legalització de l'arquitectura tradicional ubicada en Sòl No Urbanitzable i va quedar palesa la importància cabdal que se li dóna a les construccions en contrast amb el pràcticament inexistent anàlisi del territori que l'envolta. Esta perspectiva és aplicable a l'àmbit urbà, on predominen la parcel·la construïda i l'espai públic, però no al Sòl No Urbanitzable, on la major part del territori són terrenys privats no construïts. En estos terrenys, i només en cas de ser públics, es procura mantenir un equilibri ecològic mitjançant polítiques forestals, competència d'altres departaments. L'urbanisme es limita a estudiar la viabilitat de l'actuació en funció de la materialitat d'allò construït. Entendre l'arquitectura rural com un xalet de segona residència, no permet copsar la importància del territori sobre les construccions, ni sobre la vida dels seus habitants.
A les jornades, es va estudiar l'arquitectura tradicional a través del cas concret dels masos, donat que l'amfitrió principal era el Mas de Burot. Els masos, com explotació agropecuària que són, es diferencien dels xalets (habitatge) en el vincle que estableixen amb el territori del seu entorn, el qual forma part indissoluble del mas, com també les construccions que, a banda d'habitatge, són ferramentes de treball. La presència d'animals, la procedència dels materials, la destinació o inexistència dels residus, l'aprofitament dels boscos, les terres cultivades, la ubicació de construccions, camins, camps i horts, i finalment, la biodiversitat, la salut i el confort, tot s'aborda des d'una visió global on les parts estan vinculades unes a altres. Existeix un equilibri entre els recursos de l'entorn i les necessitats dels habitants.
Analitzar una edificació rural sense estudiar el territori que l'envolta, basant els criteris d'anàlisi en la materialitat de la construcció, és no comprendre la importància mediambiental d'esta arquitectura. Ens hem acostumat a viure d'esquena a la natura. Davant els espais naturals exigim intervencions externes, com una responsabilitat subsidiària de l'estat, mentre les nostres actituds personals es limiten a decidir el color de la piscina. La protecció del medi ambient s'assimila al concepte de «no tocar», provinent més de la por a les capacitats destructives humanes, que de la raó. Però és viable la protecció del patrimoni en estes condicions?
La interacció amb el medi natural hauria de ser activa, no passiva, com s'ha plantejat des de diversos col·lectius, per exemple a Fraguas: un poble desallotjat als anys 60 en ser declarada la zona «monte de utilidad pública» (actualment parc natural) i que es va okupar de nou en 2013 per un grup de joves amb la intenció de plantejar una alternativa al «no tocar», assumint una responsabilitat col·lectiva i també individual sobre el seu entorn, «Luchamos por la comunidad, el autogobierno, la autosuficiencia y la autogestión. Para materializar todos estos objetivos creemos necesaria una vuelta al campo, donde vivir realizando nuestros sueños en equilibrio con el medio natural» (*). Els criteris urbanístics actuals, relatius als Sòls No Urbanitzables, haurien de tenir en compte el vincle que estableixen les persones amb el territori. No és el mateix un xalet que un mas. Les construccions materialitzen este vincle, però no són l'únic element ni tampoc el més important en esta relació simbiòtica. El paisatge rural no és un quadre que observem quan fem turisme, és l'essència de la interacció entre persones i natura.
L'ocupació del Sòl No Urbanitzable hauria de tindre per objectiu l'equilibri ecològic, el qual garantiria la supervivència, tant d'esta arquitectura tradicional, com de la nostra espècie. Aplicar una perspectiva territorial en l'anàlisi de l'arquitectura rural permet entendre la natura sostenible d'estes construccions i relativitzar la importància de l'element construït, en comparació amb el territori on s'ubica o l'ús que fem d'ell. La gent de Fraguas està acusada i condemnada per delictes contra l'ordenació del territori, que suposen unes multes i despeses inassumibles i que, en cas de no ser pagades, suposaran l'entrada a presó dels joves. És sorprenent que en temes urbanístics encara no fem l'esforç d'afrontar la crisi ambiental que vivim, de cara, amb fermesa i profunditat. Podem seguir vivint d'esquena a la natura, però si volem sobreviure, només hi ha una manera d'habitar: en equilibri.
(*)http://fraguasrevive.blogspot.com/2017/04/comunicado-de-fraguas.html
