La mestra

No és habitual que la protagonista d´una història literària participe de la presentació del llibre on ella apareix com a tal. O no ho és per a qui crega que la literatura només conta ficcions. Però el que dic és cert, i en sóc testimoni. Perquè «La mestra» de Víctor Labrado no conta una història falsa, sinó una de veritat. El que es conta a «La mestra» (llibre acabat de reeditar a Edicions Bromera) va passar fa trenta anys. No es tracta d´una ficció, bé que el temps ha convertit la dita història i la seua protagonista, Marifé Arroyo, en un símbol valencianista. Però no és cap ficció. Perquè en aquest cas, la literatura diu veritats, per bé que, en ser llegides, aquestes puguen paréixer ficcions. En el cas de «La mestra», no pot ser d´una altra manera, perquè l´autor conta fets que van passar de veres. Ocorre, però, que les veritats que conta aquest llibre molts lectors joves les troben, de tan reals, una ficció; i dels que no l´han llegit, n´hi ha que voldrien que el que s´hi conta fora una ficció de debò. És evident que el temps, a mida que passa, es va transformant en fantasia, quan no en oblit. Però si al cap de tres décades d´haver ocorregut uns fets -narrats quinze anys després-, els fets, els protagonistes i el llibre en qüestió encara interessen suficientment als lectors, per a que el dit llibre no haja parat mai de reeditar-se, és que ens trobem davant una fenòmen literari no gens habitual. Per quins motius ha passat això amb el llibre de «La mestra»? Estem davant una anomalia? D´una excepció? O estem davant d´un llibre que va fent calladament el llarg camí per a ser considerat un futur clàssic? Pot ser que la realitat dels valencians només canvia en l´aparença? Pablo Neruda digué allò de «nosotros, los de entonces, cuando nos recordamos, ya no somos los mismos».

josep.piera@gmail.com