D´Algemesí a Glasgow

Hi ha cançons que no saps per què, però se´t queden gravades en el cervell i no fas més que repetir-les de manera inconscient i persistent: «arbres del nord que acompanyen les hores». Això m´ha passat, aquesta vegada, amb Glasgow, la primera cançó del darrer treball Andanes de Rafa Xambó: «núvols i pluja incessant com un sostre de marbre». Des que em va regalar el CD, el dia de la Trobada d´escriptors de la Ribera, que no ha parat de sonar en el meu cotxe i en el meu cervell: «llàgrimes d´un planeta que es mor»... M´agrada assistir cada any a l´encontre d´escriptors perquè, a banda de retrobar-me amb els vells amics, sempre m´enduc algun bon regal. «Tot ho encomane a l´atzar d´aquest viure». Enguany ha estat el CD de Rafa i el llibre d´Enric Lluc, Després del silenci (Onada), que tan amablement m´ha donat la seua dona. Em vaig acostar a la trobada acompanyat per Francesc Vera i pel jove filòsof Xavier Serra. Amb aquesta companyia es pot anar a la fi del món, però la nostra destinació, ara, era més casolana, al costat de casa, Algemesí. Enric Ramiro i Enric Lluc, que s´han encarregat enguany de l´organització de la festa, han estat molt a l´altura de les circumstàncies i aparquem el cotxe en un lloc que ens havíem preparat. Després d´assistir a l´església, on no escoltarem les paraules del senyor rector, sinó les erudites explicacions de Josep A. Domingo sobre el retaule major, manierista i tenebrista, de F. Ribalta, Xavier i jo ens perdem la foto amb els de la Muixeranga, perquè fem fugina a la visió d´un vídeo per a la Unesco sobre la processó d´Algemesí. Som iconoclastes, ja ho sé. «Vaig carregat de no res, mentre els ulls em festegen». Ell esmorza i jo em faig un rebentat d´anís. Evidentment, no fem tard al dinar de germanor, que és quan Josep Lozano llig cada any les obres publicades pel personal i ens intercanviem els obsequis oficials. Tampoc no ens perdem el gintònic d´un petit comitè en una terrassa: «sóc un racó d´un celler per si vols beure amb mi». Allí, a la fresca, els majors rememorem velles batalles i Manolo Baixauli ens conta que està llegint La guerra i la pau, de Tolstoi. «Venen ocells africans a estiuar a la fresca, m´imagine que t´han vist vora mar» . Després, tornem a casa i «me´n vaig cap endins, cercant la solitud, amb una altra cançó...