La música i la cançó són part essencial de la identitat dels pobles. Els que ara tenim entre vint i quaranta anys som la primera generació de valencians que va perdre la veu, que va deixar de cantar cançons en valencià. En la banda sonora de la nostra infantesa, sonaven Parxís, Teresa Rabal i Rosa León, però cap cantant en valencià. Amb una excepció: el Nadal. Nadal era l´única època en què escoltava i cantava música en valencià, les nadales. Això sí, a casa, res de ràdio o televisió. Durant els anys huitanta i noranta, el panorama musical valencià es va oblidar de la música infantil. És cert que hi havia Paco Muñoz, ben bé un heroi en solitari, La Pelitrúmpeli d´Al Tall, Els Pabordets, les versions de Toni Mestre de les rondalles valorianes i alguna aventura més. Però l´esclat de grups de pop i rock dels noranta tardava a estendre´s als més joves. Molts descobrírem la música en valencià a l´institut, amb Obrint Pas o La Gossa Sorda. La infantesa continuava oblidada, abandonada a la seua sort, com si no importara.

Hem patit una generació silenciosa, de pares i mares que no cantaven als fills en valencià, perquè no en sabien o els havien convençut que estava mal vist. Tot va canviar amb el nou segle. Gràcies a un nom, que a poc a poc, va provocar una autèntica revolució. Dani Miquel, el Cantacançons, va saber beure de la música tradicional valenciana, adaptar-la als nous temps i reformular-la des d´una concepció musical pròpia, el «Triquilisó». El resultat són cançons noves a partir de melodies «novelles», com proposà anys abans Gianni Rodari amb les rondalles, d´una qualitat i delicadesa sorprenents. Hui en dia, Dani Miquel és reconegut com un fenomen social d´èxit. Pocs són els menuts que no el coneixen, gràcies als concerts arreu del País Valencià i al suport de l´escola, gran aliada de la difusió de la música infantil. Els tres Musiqueries (Andana Edicions) són un èxit absolut. Però Dani Miquel no va nàixer del no res ni és producte de la fortuna o la improvisació. Ell se sent orgullós de recordar quina va ser la seua escola, els anys que va passar en una de les companyies teatrals més emblemàtiques de l´animació infantil, Rodamons Teatre. Com també que la solidesa de Musiqueries no seria possible sense la gran colla de músics i artistes que Miquel ha anat aplegant, els Mamemimomusics. Persones com Josep Alcover, músic i mestre excepcional, Vicent Millo, cap de caps a la percussió, Àlvar Carpí i Rafa Solbes, insuperables a les cordes. Tots ells comparteixen la il·lusió de crear i tocar música infantil, màgica i de qualitat.

El valencià ha de tornar a guanyar el món de la infantesa, com a garantia de futur. Hem de guanyar l´escola, però també el pati, els jocs i les cançons. I l´espai festiu. La revolució de Dani Miquel no podia oblidar un gènere aparentment menor, però de gran transcendència en l´imaginari i en la definició identitària dels infants com a membres d´una societat: les nadales. A Nadal, un pas de pardal (Andana) és un CD que no hauria de faltar a cap llar, escola, supermercat o emissora de ràdio valenciana. Un collar de joies, de nadales actualitzades, mudades i ben vestides, elaborades des del bon gust i l´ambició estètica. Els valencians necessitàvem actualitzar el repertori de nadales, per recuperar un espai més d´on el valencià havia estat arraconat. És admirable la tasca que des de fa uns anys encapçala la Unitat de Normalització Lingüística de la Diputació de València. Fins ara, han editat tres CD: Done´m l´asguinaldo. Cançons populars del Nadal Valencià, amb col·laboracions d´El Botifarra, Dani Miquel, Alimara, Urbàlia Rurana, Ximo Caffarena i diversos grups de tot el País Valencià; l´any següent, apostaren per la modernitat, i publicaren Ara ve Nadal. Una mirada actual al cançoner del Nadal, amb versions sorprenents de Tardor, Mox, Arthur Caravan, Svaters, Herba Negra, Gent del Desert, Lilit i Dionís, Andreu Valor, Mireia Vives i Borja Penalba, El Diluvi o Pau Alabajos; i enguany, completa la trilogia El Nadal del poble, amb col·laboracions de Musicants, Urbàlia Rurana, Carraixet, la Romàntica del Saladar, Botifarra, Mara Aranda o Tres Fan Ball. Tot un luxe. I no voldria oblidar-me d´un altre treball excel·lent, el llibre CD Per Nadal, torrons, d´Alimara i la Societat Coral El Micalet (Denes).

La música infantil valenciana comença a gaudir de bona salut. Una salut precària que hem de consolidar entre tots. Dani Miquel i les Musiqueries, Rodamons Teatre i Petiteses, Rapsodes i En Ric Rap Rondalles, Rubén Suárez i Pugem amb globus, Marcel el Marcià, Bertomeu i El pirata Pataxula o Sensacionari, The Penguins, Ramonets, Trobadorets, El Rondaballs de Lluc i Almudena Francés, Marieta Ganduleta... són només alguns noms que haurien de ser habituals en la banda sonora de la infantesa. I sonar a casa, a l´escola i esperem que a la nova ràdio i televisió valenciana.