El verb «estufar», en la variant valenciana de la nostra llengua, entre altres significats, és ´esguitar, llançar gotes d´un líquid amb força, especialment amb la boca´, com el definix el Diccionari normatiu valencià. Eugeni S. Reig l´inclou en El valencià de sempre, i posa, entre els exemples, «No el faces riure quan està bevent, no siga cosa que ens estufe a tots». En eixe sentit té el sinònim «estufir», arreplegat també en el Diccionari general, de Francesc Ferrer Pastor, amb la definició de ´llançar per la boca una glopada de líquid´. Modernament, quan llancem amb un esprai el líquid en forma de polsim també és «estufar». Com deia, en este sentit és molt propi de la parla valenciana, arreplegat també, amb eixe significat, pel Diccionari valencià (GV-IIFV-Bromera-Lacreu), pel SALT i pel de la RACV. També té altres sentits com ´rebre asprament a algú, amollant-li un estufit´, «Li vaig demanar els apunts de classe i em va estufar, mai li tornaré a demanar cap favor».

Quan algú s´enfada visiblement també es pot dir que s´ha estufat, o si l´enfadament no és molt gran, s´ha tufat i prou. I quan algú s´envanix, se sent molt satisfet d´algun treball o de si mateix, o per una condició pròpia també s´estufa. Els que estan encantats d´haver-se conegut s´estufen molt. ´Fer ocupar més espai a una cosa, esponjant-la o estovant-la´ també és «estufar»´. I així, quan estovem un coixí, i abans un matalaf, també l´estufem. I les aus de gran plomatge, quan pareix que augmenten de volum, també estufen les plomes. Semblant a «estufar», en algun sentit també, usem el verb «esguitar», que és ´fer esguits´, i «esguit», al seu torn, és ´porció menuda d´aigua, pasta i fang, etc., que es desprén d´alguna cosa i s´escampa en agitar-la, colpejar-la´, «La porta està plena d´esguits de fang», «Ha passat un cotxe pel caminal amb clots plens d´aigua i m´ha omplit d´esguits tota la roba». ´Banyar o embrutar d´esguits, en general, és «esguitar». I cal anar molt a espai d´esguitar-nos d´oli, que les taques costen més de llevar que les de fang, per exemple. Però pitjor són les esguitades, en sentit figurat, de la corrupció; o no, segons com de caradura siga l´esguitat o l´esguitada i com siga de cínic o cínica. Com veiem, dia sí i a l´altre també els esguits de les corrupteles arriben a alguna gent. I «parlar amb esguit» és parlar a algú despectivament, amb animadversió´, «No sé què li hauré fet al meu cosí, em parla amb esguit, com si li deguera alguna cosa».

I un verb i forma molt nostrats és «arruixar», que com sabem, és ´escampar aigua o un altre líquid, amb la mà, amb una arruixadora o amb un altre utensili, de manera que caiga en forma de pluja sobre algú o alguna cosa, ´banyar alguna cosa tirant damunt un xorro d´aigua´. I arruixem els carrers, els arbres, les plantes, etc. En la variant catalanooriental de la llengua, «ruixar». I una ´pluja molt forta, que dóna lloc a una precipitació que dura poc´, és un «arruixó».