Són lluitadores, defensores dels drets humans. Dones que alcen la veu per damunt de bombes i explosius, per damunt de les bales que travessen aquells que no tenen por de parlar, i també aquells que ni tan sols van obrir la boca.

Són dones fortes, que criden, a vegades durant hores, fins a quedar-se sense veu. Per a expulsar per la seua boca el dolor que crema les seues entranyes. Un pesar que els recorda a cada moment que centenars, milers de persones moren cada dia per un mortal enemic que seguix tombant els peons d'un tauler fins a acabar amb la reina del mateix. Reines com Verónica, Majd Abusalama i Clàudia García Giraldo, colombiana i defensora de drets humans «de bressol». Reines que hui reivindiquen el poder en les seues mans: perque hui és el Dia de la Dona per la Paz i el Desarmament.

Hi han moltes maneres de defensar els drets humans. Hi ha qui lluita per ells en el seu país, hi ha que ho fa dins de la seua casa, i hi ha qui defensa els drets de les seues companyes i companys des de llocs on el soroll de les bombes ja està molt lluny.

Les conseqüències de la lluita per la pau i el desarmament, no obstant, acaben en el mateix sac. Detencions il·legals, segrestos, exilis, assassinats. Però hi ha una represàlia que destaca entre totes les altres. La que marca i mortifica el cos de la dona per creure el castigador que té potestat sobre ella.

Claudia les va patir, totes les represàlies, menys l'assassinat (almenys no en les seues carns). Ella va arribar a València el 23 de març de 2012, després que assassinaren el seu germà. La data exacta? Preferix no donar-la, però assevera que va coincidir amb el dia del seu aniversari. «Per a mortificar-me la resta dels meus dies, per a gravar eixe dia en la meua memòria, perquè no puga escapar d'ell», explica Claudia.

Les amenaces patides, no obstant això, van començar molt abans. Set desplaçaments interns a Colòmbia van postergar el segrest. Van ser tres dies sense més companyia que la que els paramilitars que la van segrestar van voler brindar-li. Una companyia que ella hauria rebutjat tantes i tantes vegades. La van violar. Perquè deien que havien d'ensenyar-li a «ser dona», perquè era feminista i, per tant, explica, deduïen que «era lesbiana».

Més tard la van marcar en el braç, «com a un animal», amb el dibuix d'un alacrà (el símbol que identificava al grup).

Després va escapar, junt amb una companya a qui li van marcar el coll. El seu nom era Luz. Però dos setmanes després els periòdics van traure imatges del seu cadàver. «Vaig saber que era ella per l'alacrà en el seu coll, la cara la tenia desfigurada amb àcid», lamenta Claudia.

«La por que hi ha sobre els moviments de dones és deu al fet que nosaltres som forjadores de vida i d'esperança. Per a ells, per als hòmens, encara és prou dur que arribem nosaltres de front i que els xafem l'estora roja on ells es repartixen els botins i el món. I això ens posa en l'ull de l'extermini, perque nosaltres, les dones, som antimilitaristes», denuncia.

Perquè el seu delicte, com el de tantes altres dones, no és un altre que el d'exposar-se, sense por, davant dels detractors de la pau. Claudia, per tant, no comparteix el Nobel de la Paz que va ser entregat a Santos en el passat 2016: «Es un premi mal donat. Per a mi, les verdaderes heroïnes, les que van teixir els llaços de la pau, ja estan mortes».