De La Flauta de Pa, que se cenyeix als cànons del realisme, a un atrevit Arlequí músic, que descompon la imatge d'un músic i la seua guitarra: malgrat ser dos pintures d'estils oposats, les dos van nàixer del pinzell de Pablo Picasso amb solament un any de diferència, 1923 i 1924.
Ja va dir el mateix Picasso (1881-1973) que ell era «un artista sense estil», ja que este només servia per a «posar barreres a l'artista, obligant-ho a tenir només un punt de vista, les mateixes tècniques, la mateixa fórmula, any rere any durant tota la seua vida».
Atenint-se a esta idea, el Museu Fabre de Montpeller ofereix fins al 23 de setembre l'exposició Donner à voir amb més de cent obres signades per Picasso que, al voltant de catorze moments clau, posen l'accent en els descobriments i innovacions que van aportar alguna cosa nova en els 77 anys de creació de l'artista. Una de les peces triades amb este criteri va ser la versió H de Dones d'Alger segons Delacroix, acabada en 1955, que forma part d'una sèrie de treballs basats en l'obra del romàntic francès i que, per primera, vegada citen directa i explícitament a un altre pintor.
«Açò obri un treball que farà durant anys a partir d'obres d'altres artistes, com el qual va fer amb Las Meninas de Diego Velázquez o Esmorzar sobre l'herba d´Édouard Manet», va explicar un dels comissaris de l'exposició Stanislas Colodiet.
L'exposició es desenvolupa en un espai obert de 900 metres quadrats que juga amb finestres i obertures a l'interior de la sala, sense compartiments aïllats. Es tracta d'una escenografia ideada pel col·lectiu holandés The Cloud que, segons Colodiet, permet «abraçar tota l'obra en una sola mirada i comunicar els diferents espais i períodes, sense limitar-los».
D'esta forma, s'elimina tota barrera d'espai, temps, tècnica o disciplina i es permet relacionar un oli sobre tela d'abans de la Guerra Civil espanyola Dona llançant una pedra (1931), amb les mateixes formes curvilínies d'una de les seues primeres experimentacions amb ceràmica, Bou de peu (1947-1948), escultura del període de postguerra.
«Picasso es nodria constantment del seu propi treball, d'obres que guardava en el seu taller i que observava per a treballar», va dir Michel Hilaire, director del Museu Fabre i també comissari de l'exposició.
El recorregut circular de la mostra reflecteix la idea que no hi ha una evolució lineal, sinó un vaivé de llenguatges i estils artístics. De fet, l'artista malagueny negava l'existència d'una evolució o progrés, de la mateixa forma que negava qualsevol idea de perfecció.
«Picasso mai passa pàgina de forma definitiva, és capaç de reactivar constantment descobriments que va fer de jove per a completar-los anys més tard», va afirmar Colodiet.
Un vaivé que apareix sovint amb escenes quotidianes de la dona com l'acció de pentinar-se, recurrent en la seua trajectòria i que l'exposició exemplifica en la pintura en tèmpera de la Dona amb pinta (1906) o en escultures com a Dona pentinant-se, amb una versió en argila de 1906 i una altra en bronze que va fer 62 anys més tard.
Montpeller acull temporalment obres de col·leccions privades i museus de tot el món, com la National Gallery of Art de Washington, The Metropolitan Museum of Art de Nova York, o els museus parisencs d'Orsay, L'Orangerie o Picasso de París.
D'este últim prové l'obra icònica Retrat de María Teresa Walter, del 6 de gener de 1937, un oli que contrasta amb les vinyetes crítiques Somni i mentida de Franco que va gravar sobre dos planxes de coure tan només dos dies després.
