Cap personatge ha definit tan bé els fonaments de l'escola franc-belga com Spirou. L'aparició del botons pèl-roig i el seu company de pis Fantasio en els anys trenta va ser conseqüència del desenvolupament subtil de les bases que van posar abans McManus, Swarte o Hergé. Tots dos personatges travessen una segona Edat d'Or amb la publicació de sagues paral·leles amb una qualitat indiscutible. «La tomba dels Champignac» pertany a una col·lecció iniciada fa ja dotze anys que dóna una altra perspectiva dels protagonistes. Ací, el guionista Yann i el dibuixant Tarrin homenatgen a André Franquin, responsable dels títols més importants dels personatges en els anys quaranta i cinquanta quan es renovaven les seues aventures allunyant-les de la historieta infantil.

Per açò, un dels aspectes més curiós d´este nou àlbum és que l'amor i el sexe apareixen per primera vegada en la vida dels protagonistes i fins i tot un dels personatges suggerix que Spirou i Fantasio eren més que amics. D'altra banda, seria interminable enumerar les picades d'ullet als clàssics de Spirou i Fantasio, però és evident que el dibuix tracta d'imitar al mestre belga amb detalls significatius. Així, Spirou recupera el seu vestit de botons i Fantasio la seua jaqueta blava. També reapareix l'automòbil turbtracció i el zorglumòbil, així com el transmissor de l'ona zorglonda camuflat en un guix. Ja, al principi, el viatge al poble de Champignac, i l'alienació mental transitòria del comte al que intenten ajudar, recorden a l'aventura «El pànic va arribar per telèfon». Així mateix l'escena en la qual l'amo del castell dissenya un vehicle per a portar-los al Tibet gràcies a una substància que duplica les facultats mentals s'inspira en «El cau de la bruna». També la polsera-càmera de fotos del personatge Seccotine i el seu bolígraf-gravadora fan referència a «La banya del rinoceront». I com en «La tornada de Z» Spip manca de la facultat del parla. No obstant açò, de forma quasi inexplicable, el marsupilami brilla per la seua absència i és substituït ací per una esfinx egípcia encara més entremaliada.

Com sol ser habitual en el còmic centreeuropeu el dibuix s'inspira ocasionalment en la pintura clàssica. I un exemple és quan el comte mostra a Spirou un mural que reproduix l'enigmàtic quadre Bonaparte en les piràmides del pintor orientalista Maurice Orang, en el qual es veu com el famós militar contempla una mòmia en el seu sarcòfag i en la base d'una de les piràmides de Guiza. «La tomba dels Champignac» és una aventura vertiginosa, en algun moment potser alguna cosa atropellada, però d'un estil gràfic impecable que comença com una història gòtica, adopta l'essència de la ciència-ficció i conclou a la manera d'una desoladora història d'amor.