La política cultural ha d'aspirar a vertebrar i cohesionar un país, a partir de referents compartits entre comarques i sensibilitats diverses. Si no, a què juguem? Entre les moltes coses que s'hi poden fer, permeteu-me que parle d'una iniciativa consolidada arreu d'Europa i en altres latituds del món, però encara a les beceroles a casa nostra: les rutes literàries i les cases museus.
Una forma d'aproximar la cultura al poble és demostrar que no solament la trobem als llibres, sinó a la vida, al paisatge, a les ciutats, als costums. Les rutes literàries són una oportunitat excel·lent per a descobrir una obra, una llengua i un territori.
No sorprén que siga el món anglosaxó qui més seriosament es pren la divulgació i explotació de les rutes literàries. Londres, la ciutat més novel·lada del món, té múltiples itineraris dedicats a Sherlock Holmes (amb visita inclosa a l'apartament de ficció a Baker Street), a Dickens i els espais de la revolució industrial... I sobretot, cases museu visitables: Virginia Woolf (52 de Tavistock Square), Shakespeare (Teatre Globe), Sigmund Freud (Maresfield Gardens, 7), Charles Dickens (Doughty Street, 48), Kenneth Graahme, un dels grans autors de la literatura infantil (Phillimore Place, 16).
Ciutats i llogarets d'Europa no desaprofiten l'avinentesa de crear, exportar i explotar espais vinculats a escriptors que hi van viure o hi van estar vinculats. Al voltant de les rutes literàries i les cases museu es genera tota una indústria de souvenirs, agències de viatges, visites escolars, animacions, hotels, cases rurals, itineraris turístics, guies didàctiques i restaurants que reviscola barris i ciutats. Un exemple són les localitats de Thornton i Harworth Village, amb dos museus dedicats a les germanes Bronte que reben milers de visitants a l'any i les converteixen en protagonistes del mapa cultural anglés. O la localitat de Bath, que organitza un festival a partir de Jane Austin i Cims Borrascosos. Trobarem més cases museu i rutes als Estats Units (Alcott, Twain, Hemingway, Dickinson, London, Melville, etc.), a França o fins i tot a Sudàfrica (la casa de l'autora de Memòries d'Àfrica).
Mentrestant, què fem els valencians? El País Valencià té una gran riquesa de possibilitats, que ben treballades, es convertirien en un motor econòmic i cultural. Si no les situem al mapa, no existeixen. Ara com ara, només tenim quatre cases museu en relativa activitat: Azorín (Monòver), Blasco Ibáñez (València), Joan Fuster (Sueca) i Carles Salvador (Benassal). N'hi podria haver moltes més, una autèntica xarxa cultural de país. Les webs viatjalibre.com i geografiesliteràries. com proposen un fum de rutes a partir de l'obra d'escriptors valencians com Estellés, Carmelina Sánchez Cutillas, Gabriel Miró, Isabel-Clara Simó... Ara, si hi ha un cas que clama al cel, per l'oblit de l'administració i, en canvi, l'entusiasme de la societat civil, és Enric Valor i Castalla. Poques obres, com la de Valor, tenen la capacitat de vertebrar el País Valencià i ser un referent identitari.
Valor i Castalla
Les Rondalles Valencianes recorren l'imaginari cultural dels valencians, amb epicentre a Castalla, on es conserva la casa natal de l'escriptor, propietat de la Generalitat Valenciana: buida, tancada i sense ús, monument al menfotisme. Davant la desídia, diverses entitats s'esforcen des de fa anys per reivindicar la figura d'Enric Valor. La Càtedra Enric Valor de la Universitat d'Alacant, l'ajuntament de Castalla i moltes associacions culturals impulsen la Fira de la Fantasia, que enguany ha arribat a la segona edició. Una jornada lúdica que aplega vora un miler de persones i demostra que, això del valencià, no és una barraqueta de minories, com alguns ens volen fer creure.
La Fira de la Fantasia, la ruta literària del mas de Planisses i la urbana pel centre de la localitat, la Trobada anual de Contacontes de Penàguila, el pas de Valor per Alacant, la màgia de les rondalles, segons l'editora Rosa Serrano, els llibres més venuts en valencià, amb centenars de milers de lectors... no són reclams amb prou entitat per a merèixer una Casa Museu Enric Valor a Castalla? Una casa museu no és un local i un conserge.
És un centre d'irradiació cultural, de pelegrinatge de grups escolars, de conferències, de publicacions, d'autobusos que van i tornen, de turisme. Una font de riquesa cultural i econòmica. Tot no pot ser, cert. I entre poc i massa, la mesura passa. Enric Valor i els valencians mereixem una Casa Museu a Castalla. S'hi donen tots els ingredients: activitats culturals, demanda social i espai físic. Només en falta un, voluntat política.
