El passat dia 13 d'este mes va fer 100 anys que va nàixer Francesc Ferrer Pastor, un dels referents més importants del segle XX en la defensa, difusió i normalització de la nostra llengua. La columneta de hui la dedique a ell pel centenari del seu naiximent, i encara que ací tractem d'explicacions i aclariments sobre paraules, expressions, etc., considere que els tres vocables junts d'eixe nom són paraules majors, de cabdal importància per al valencià en l'últim mig segle. Ferrer Pastor va ser un dels principals difusors del nostre idioma en diccionaris, gramàtica i altres publicacions, per a l'aprenentatge de la nostra llengua, a través dels seus emblemàtics vocabularis castellà-valencià i valencià-castellà, després de l'important Diccionari de la rima. Més avant, en el seu Diccionari general va seguir posant en valor centenars de paraules pròpies de la parla valenciana, ben vives i usades, que no apareixien en els reculls o diccionaris «oficials»; moltes d'estes, contingudes en el Diccionari català-valencià-balear i altres reculls, però sobretot, i sempre, des del reconeiximent i el respecte per la unitat de la llengua, va lluitar per la visibilització de la parla genuïna valenciana. Lluita i tasca reconeguda ja fa temps, i també perquè la immensa majoria de les seues aportacions (o totes) han sigut arreplegades per la institució normativa valenciana, Acadèmia Valenciana de la Llengua, i tenen rang de norma. Tal com Ferrer Pastor ho va considerar i proposar, el qual el podem considerar, pel seu esperit i treball, un dels precursors de la creació de l'AVL. Sobre la seua tasca, el professor i acadèmic Emili Casanova va escriure, en el pròleg de la Gramàtica valenciana (Ferrer Pastor, ed. Denes 1994) el següent: «Quan a València, irreconciliablement, uns estaven abocats i oberts sense mesura a la variant nord-oriental i altres s'orientaven envers el pitjor valencià col·loquial i acastellanat, Ferrer Pastor comprenia —s'hi anticipava així més de 35 anys— que l'única solució per a la pervivència del valencià era no apartar-se en excés del valencià parlat, «fer normal allò que era normal entre els parlants», aprofitar tot el cabal tradicional i enriquir-lo amb les aportacions de la resta de les variants de la llengua comuna: tornar la importància que es mereix al valencià dins del català general i fer créixer l'autoconfiança, la identificació i l'adhesió als valencians envers la seua llengua.
En estes idees i tasques es veu la mà, la influència de filòlegs com Francesc de Borja Moll i Manuel Sanchis Guarner, i en especial de Josep Giner, el filòleg més clarivident de la solució lingüística valenciana pels anys 60. I és que a Ferrer Pastor, com a valencià de poble, patriota amant de la seua terra, no compromés més que en el seu país per damunt d'actuacions sedassades per unes interpretacions distorsionades de la realitat, li era fàcil comprendre com s'havia d'actuar per unir els valencians i salvar-ne la llengua i la cultura. Eixes paraules ho diuen tot. Francesc Ferrer Pastor ha sigut una d'eixes persones que deixen una marca indeleble en el seu pas per la vida.
