Fidel al contacte biennal amb els seus lectors, l'escriptora Sílvia Soler torna estos dies amb «El fibló», la seua nova novel·la, centrada en la fictícia família dels Sureda- Faura, formada per tres germans que han crescut en una «intempèrie sentimental» que els marcarà la resta de les seues vides. En una entrevista, Soler mostra la seua satisfacció per haver-la pogut titular amb una paraula com «fibló», que s'utilitza molt poc en l'actualitat, però que «és la metàfora que presidix l'obra».

Publicat per Columna en català i Destino en castellà, el llibre mostra els germans Laura, Ignasi i Judit, ja adults, després de morir el progenitor, el reconegut dramaturg Sebastià Sureda, un home amb el qual van haver de conviure des que va morir prematurament la seua mare, Helena, per la picada d'una abella, però que mai els va fer cas, ni es va implicar en les seues vides.

La novel·lista figuerenca els enfronta amb la casa familiar, a Alella, l'escenari de la seua infància, «on van passar els anys feliços, els de la tragèdia i els de després de la tragèdia», i els porta a tornar a residir a l'espai, mentre el rehabiliten i cuiden de la Margot, la tia paterna, que ha viscut a França durant anys i que els ajudarà a conéixer els secrets més recòndits dels seus progenitors.

«Crec que l'espina, la ferida que té la gent que ha patit una pèrdua en els anys de la infància, quedarà clavada durant la resta de la seua vida», afirma l'escriptora. Tampoc amaga que, com tots els creadors, té les seues manies i ací «més que en cap altra de les meues novel·les es reunixen totes: les pèrdues, les famílies i les cases de les famílies».

Admiradora de Natalia Ginzburg, comença l'obra amb la cita: «Les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d'un mateix», i argumenta que ella és de les que creu que són «la materialització de la família».

En este punt es deté i confessa que en esta novel·la és l'element més autobiogràfic que apareix, perquè la família que ha creat precisa que no té res a vore amb la seua i tampoc té res a vore amb la seua peripècia vital la dels personatges que poblen les pàgines.

En canvi, no defuig que durant la seva infància i joventut, pel treball del pare, la seua família va haver de canviar de casa i de ciutat en diferents ocasions, i de gran també ha residit en diferents habitatges, «cosa que m'ha fet entendre que una casa no és només les seues quatre parets, els totxos amb les quals estan construïdes».

Segons el seu parer, «guarden el record de tot el que allà s'ha viscut» i no defuig que: «vore una casa buida sense mobles és de les coses més desoladores que he viscut, potser perquè patisc de desarrelament i no sé quina és la casa de la meua infància, perquè n'hi ha tres o quatre». Este dèficit, reconeix, «em porta a compensar-lo amb novel·les en les quals les cases sempre tenen la seua importància».

D'altra banda, el lector també podrà deduir de la lectura de la novel·la que és de les que creu que, si es vol, encara que siga als teus propis germans, a la teua família més directa, «també han d'ensenyar-te».