Un llogaret es convertix en motiu de peregrinació. Disposem les figuretes, exceptuant la del caganer, de cara al pessebre d'un nadó feliç i innocent, guiades per l'indeleble rastre d'una estrella que brilla amb llum pròpia: tot és amable, tot té sentit. És un recés de pocs dies que transmuta la realitat : la neu, sempre perillosa i molesta, abriga la felicitat de les llars, i on no la tenim ens la inventem amb suro o amb escuma artificial, la sentor de bou i mula destil·la aromes acollidors i tebis; a les cases més tradicionals, a la mitjanit, es desafia el maltemps, o la gelor nocturna, per asseure's en l'austeritat d'uns incòmodes bancs de fusta. En aquestes dates, crec en la bondat de la gent i en el seu sincer acte d'esperança.

I crec, sense necessitat de comprovar-ho, que Immanuel Kant, assenyat alemany nascut fa dos segles, va esbossar les seues Idees per a una nova història universal en clau cosmopolita una nit de Nadal (ell era l'Scrooge de les lletres) d'una època en què es creia fermament en la possibilitat de transformar en realitat, per exemple, el primer principi enunciat en aquest bell opuscle: «Totes les disposicions naturals d'una criatura són destinades a desenvolupar-se alguna vegada completament i a propòsit d'una fi». Però Kant no sabia de l'existència de l'àngel de la Història descrit per Walter Benjamin que contempla, arrossegat per la tormenta que representa el Progrés, i d'esquenes a ella, tota l'escombraria que aquesta deixa al pas d'una fúria destructora. I nosaltres, intimament sabedors de la visió, hem perdut la noció de les utopies i ens adrecem, impassibles, cap a un món cada vegada més impersonal i materialista. Ho volem tot a l'instant perquè res no paga la pena.

És la posmodernitat que també arriba a casa nostra. Som els personatges buits, simples, gairebé esquemàtics dels contes de Quim Monzó, esclaus d'un hedonisme demolidor que condueix a la soledat; o som els personatges i el narrador de Joan Benesiu, turmentats per un món vacu que obliga, per punyents escrúpols, a salpar des d'icòniques estacions de trens (amb opcions infinites), per rastrejar en espais físics petjades d'un passat on, potser, encara existia l'optimisme en el ser humà. Diguem-ne que hauríem de triar: com tots els anys, he visitat amb la meua filla Aina l'exposició de betlems, em sent bé entre tot aquell bell atrezzo.