Les muixerangues ben fetes no cauen

Les torres humanes que es fan a Catalunya i al País Valencià tenen una connexió ancestral. Les dues manifestacions artístiques -que són efímeres de per si, però, que perdurat amb el pas del temps- tenen un nexe comú en el seu origen. Tot i això, amb el curs de la història, han adoptat clares diferències. No tan sols estructurals sinó de concepció.

Des de sempre que la humanitat ha volgut anar més amunt -escalant, intentant volar i conquerir el cel- i aquest és el punt de partida d'aquesta afició tant nostra. L'origen de les torres humanes té un caràcter religiós, però, també d'espectacle de carrer, festiu o circenc -és comú a la conca mediterrània i penisular. Les muixerangues valencianes i els castells catalans formen part d'aquesta família d'atrevits exercicis acrobàtics i que són manifestacions germanes en l'art de muntar piràmides humanes. El Ball de valencians és el seu testimoni primitiu, el que ben bé podria ser l'origen del que ara gaudim. A la Catalunya Nord i a la del sud, al Principat d'Andorra, al País Valencià i a Illes Balears s'alcen construccions fetes per les dones, els homes i la xicalla. Són l'herència d'una mateixa arrel i que ha evolucionat de diferent forma.

Muixerangues i castells guarden algunes similituds en tècnica però presenten concepcions diferents d'entendre l'ofici que barreja la força i l'enginy. L'equilibri, la valentia, la perícia i el seny en són d'altres atributs. Al País Valencià, possiblement, es mantinga una essència més plàstica i festiva que no a Catalunya. Els castells evolucionen diferent a principis del segle XIX a partir de la rivalitat castellera existent a Valls. Els antecessor als Xiquets de Valls ja deurien competir però són aquests el que fan el pas fa més de 200 anys: canvien el significat de ball literal de Ball de Valencians per un model competiu basat en les torres finals de la dansa. Les muixerangues, que també compten amb una història més que centenària, han mantingut la seva essència i no van fer la mateixa evolució deportiva. La manca de competència, la davallada de l'activitat i la seva recuperació recent han contribuït en no entrar en l'espiral que podria haver fet abandonar l'esperit folklòric i caure en la febre d'un pis més.

No és cap mal voler pujar més amunt però per això cal posar seny i no rebaixar la percepció de perill. Les torres valencianes tenen incorporada una visió més artística i no tenen tant en compte la vessant competitiva. Els castells van evolucionar cap a la superació de la colla rival -els castells poc s'entendrien, o haguessin arribat on són ara, sense rivalitat o autoimposant-se la superació-. Al món casteller, encara ara, es valoren positivament les construccions que col·lapsen. Un castell carregat -que cau després d'arribar el xiquet a dalt de tot- és ben vist si serveix per vèncer en una competició o si s'assoleix un castell per primera volta (sempre hi ha motiu que ho justifica sí és el primer de l'any, el primer de la colla, el primer en aquella plaça, abans que l'altra).

En el camp estricte de la competició, perquè en els castells n'hi ha, els castells tenen valor fins i tot quan han caigut després de l'aleta. Cada dos anys se celebra el Concurs de Castells -enguany toca- i la taula inclou castell que han caigut. Costa d'entendre aquesta permissibilitat a les caigudes sinó s'és casteller. Hi ha fins i tot qui ho justifica amb la consideració que els castells són interessants perquè juguen amb el risc de caure. La competitivitat ha portat a acceptar modificacions en la concepció de l'espectacle. El valor de les emocions al límit, la cultura del més i més, el culte a l'esport... tot ha ajudat a acceptar el risc com a part del joc. És impensable que en el món muixeranguer s'acceptés el tant per cent de caigudes que suporten els castellers. Un 12 % dels castells de 9 pisos, 32 en nombre absolut, van caure durant el 2019.

El castells van adoptar noves maneres de subjectar-se i noves posicions per guanyar alçada. L'alçador ja no aixeca: el penúltim pis d'un castell queda mig amagat i no suporta cap pes per norma general. Això permet que aquest passi a ser el de menor mida -un infant més petit que l'enxaneta fins i tot- i esquiva la dificultat d'aixecar-se i alçar el xiquet. L'altra modificació substancial va ser agafar-se pels braços i no per les espatlles. Els castellers van aprendre a dominar el pes amb una major verticalitat i l'estructura va deixar de ser piramidal per ser una repetició de membres per pis. Són a grans trets les dues evolucions que van permetre els castells catalans superar el sostre dels sis pisos de les muixerangues més altes.

L'esperit i l'essència originals

Les muixerangues mantenen l'esperit original d'edificar una escultura viva en un marc festiu. Fer gaudir al públic i passar-ho bé fent una activitat familiar. Tot i que darrerament amb l'augment de colles i de nivell ja hi ha mirades més competitives. És inevitable en el marc de la societat moderna. Però cal saber no caure en el tot s'hi val.

Arreu a on s'alcen castells i muixerangues, de nord a sud, les mesures de protecció són màximes i l'esforç per minimitzar l'efecte de les llenyes és gran. Es treballa en el camp de la prevenció, la conscienciació i la medicina. S'han incorporat protocols sanitaris i elements de seguretat (com el casc per la xicalla). Però el millor aliat és l'assaig i la preparació prèvia. Estar en les millors condicions durant l'exercici físic i que les caigudes siguin tan sols fruit d'un imprevist o d'un accident -no una possibilitat evident-. En això hi ha molt de camp per córrer. No donar un valor als castells només carregats és una opció encara minoritària però creixent. El món muixeranguer va per davant en aquest sentit i des de la Federació s'ha proposat un posicionament (radical a ulls castellers) que les figures no completades no siguin validades. Les muixerangues estan fetes (alçades i baixades com toca) o no estan fetes. Un concepte assumit en terres valencianes però no compartit encara a Catalunya.

Un clar exemple de la diferència en la concepció de les torres humanes del sud i del nord. El castells són esclaus de la seva evolució cap a la competició però en canvi les muixerangues han tingut la possibilitat de mantenir l'essència en el ressorgir.