28 de febrero de 2020
28.02.2020
Levante-emv

La indumentària muixeranguera com a element patrimonial

La força visual que presenta hui la roba és tal que, tot i haver patit una consideració negativa en el passat, s'ha convertit en la imatge identitària de les colles

28.02.2020 | 04:15
La indumentària muixeranguera com a element patrimonial

Tota consciència del passat està basada en la memòria. A través d'aquesta, ja siga oral o escrita, recreem una història que no deixa de ser més que una aproximació cap al propi passat, ara convertit en part integrant del nostre sentit d'identitat, una (re)construcció social que gaudeix, o de vegades pateix, constants canvis i alteracions, des del mateix moment en què identifiquem dit fenomen com a pretèrit, ja que ens obliga a reconèixer-lo, protegir-lo i interpretar-lo per tal de fer-lo més accessible, comprensible i atractiu per a les gents del present, encara que també per a justificar les actituds i accions del mateix.

En el cas de la muixeranga i altres manifestacions festives, la major part de les alteracions que incideixen sobre elles, ja siguen de caràcter formal, significant o simbòlic, tenen més a veure amb els interessos presents que amb una realitat objectiva del passat.

Revisitem el passat i reiterem en cada generació la voluntat per reinventar la tradició. El revisem de forma individual o col·lectiva per reforçar la nostra autoestima i en la relectura de les vivències expressades en les tradicions festives busquem el sentit de tota una col·lectivitat humana. Però les tradicions festives són efímeres i resten susceptibles a canvis i continuïtats, a trencaments i uniformitzacions, en clar paral·lelisme amb les societats on aquestes se celebren. Són aquestes les que decideixen si es mantenen, canvien, recuperen o desapareixen. Així, allò vertaderament tradicional esdevé canvi, tot i que de vegades impere disfressada amb una declarada voluntat d'immobilisme conservacionista i antiquari.

En aquest sentit, un dels elements que potser millor identifiquen les muixerangues valencianes haja esdevingut la seua indumentària i, en concret, el vestit a ratlles o arlequinat, del qual el principal exponent ha estat la Muixeranga d'Algemesí. Com molts coneixeran, els colors reglamentaris i distintius en l'actualitat són el blau i el roig per a una de les colles, i el verd i el roig, per a l'altra. Però com també molts sabran, açò no ha estat sempre igual i en el passat la jupa i els pantalons eren confeccionats amb teles bastes de matalàs amb tires roges o tires blaves, sense massa uniformització.

Sols en alguna ocasió especial, aquella roba usada durant anys i tacada sovint per la cera que regalimava de les atxes, transmutà en uniforme, com fou la participació dels muixeranguers d'Algemesí en les Falles de València del 1934, vestits amb camals rojos, camisa blanca, faixa i boina, segons la disponibilitat que hi havia a la roberia que els va servir els vestits.

Perquè allò habitual en temps pretèrits era servir-se en els establiments de lloguer de roba festiva del Cap i Casal, com la coneguda i recentment estudiada Casa Insa, la qual la despatxava en nombre i forma a les colles existents llavors, potser inspirant-se, com informava Maximilià Thous, en els bojos de la sarsuela Jugar con Fuego.

Jaquetes de cotó a quadres, vestits amb tela de baieta de dos colors, el roig i el verd, o jaquetes i pantalons arlequinats, sovint en nombre de trenta, vint-i-sis o huit, eren els diferents conjunts que posseïen aquestes roberies, com la de Gimeno, posteriorment adquirida per Insa. També per al xiquet que rematava la torre hi havia un vestit especial, ja fóra d'àngel o de dimoni, o de calçó de baieta encarnada i groga, cos i muntera. I per al mestre, també, un vestit a la valier, amb casaca, jupetí, corbata, calçó, sabata i barret de tres pics, inspirat en el personatge del marqués de Caravaca.

D'aquesta manera tan singular eren vestides per la Casa Insa les muixerangues que durant la segona meitat del segle XIX encara participaven en els rituals festius valencians a poblacions com ara Albalat de la Ribera, Algemesí, Alzira, Bétera, Carcaixent, Catarroja, Cullera, l'Alcúdia, l'Olleria, Manuel, Mislata, Montcada, Polinyà, Riola, Sagunt o Sueca.

Vestimenta arlequinada

Amb els rostres tapats amb carassetes o pintats de negre, tocats amb un barret orellut, convertit hui en dia en quasi un emblema, o vestits de botargues grotescos i estrafolaris, segons la consideració de les fonts escrites, aquella indumentària arlequinada de segur seria associada amb la dels colors ordinaris dels bojos de l'època foral: el groc i el blau, tal com eren citats en un carro triomfal a les festes de canonització de Sant Tomàs de Villanueva el 1659 o com es pot veure encara en una pintura ceràmica conservada al Museu Nacional de Ceràmica González Martí.

La força visual que presenta hui aquesta indumentària arlequinada o a ratlles és tal que, tot i haver patit una consideració negativa en temps passats, s'ha convertit en la imatge identitària de moltes colles muixerangueres, com ara les esmentades a Algemesí, els Negrets de l'Alcúdia –fins als anys huitanta vestits com a turcs o àrabs–, els Locos de l'Olleria, la Muixeranga de Pego, o les més modernes d'Alacant o Vinaròs.

De fet, aquest component policrom, estrambòtic i ridícul, més bé una disfressa, i que podríem posar en relació fins i tot amb algunes figures festives carnestoltesques i del Corpus encara presents en localitats aragoneses com el Cipotegato de Tarazona o la Màscara d'Ateca, o castellanes com la Botarga de Guadalajara o el desaparegut Mogigón de l'antic Corpus de Madrid, o fins i tot amb el caràcter burlesc i pantomímic original del fenomen moixiganguer, no ha deixat de ser, juntament amb altres atributs i característiques significants, una senya d'identitat de l'esperit muixeranguer i, com no, en un element patrimonial a tindre en compte.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook

Franja


Blog 'Pren la paraula'


No hi ha regla sense excepció 

Reflexions de llengua, normativa i sociolingüística de Josep Lacreu, cap de la Unitat de Recursos Lingüisticotècnics de l'AVL

 La paraula del dia