Les torres humanes són un fenomen que transcendeix tota mena de fronteres polítiques i culturals. És evident que pels valencians les més conegudes són les muixerangues i els castells, però, a poc a poc, en descobrirem d'altres més llunyanes. Com deia el periodista Carles Esteve, «des de sempre la humanitat ha volgut anar més amunt -escalant, intentant volar i conquerir el cel- i aquest és el punt de partida d'aquesta afició tan nostra» i que comparteix aquest propòsit amb altres cultures del món: Magrib, Perú, Itàlia o la Xina, entre d'altres. En aquest article parlarem de les torres humanes venecianes.
Les Forze d'Ercole han sigut una variable més de les construccions humanes que s'han practicat o es practiquen al món. Les Forze d'Ercole -que en principi es coneixien genèricament com a Forces Nacionals- van tenir una vida força dilatada. La primera època, probablement, actuaren en un dels illots de la Llacuna, la que es coneix com Eraclea, d'on provenien dues nissagues familiars històricament enfrontades (des del s.IXca.al s. XIIIca.). En els inicis, les construccions eren bastides de manera més aviat descurada o matussera. Quan les dues famílies rivals van acabar instal.lant-se a la ciutat de Venècia, s'emportaren i mantingueren alguns costums; costums que també van fer seus gran part dels habitants dels barris extrems de la ciutat els quals ja tenien les seves pròpies desavinences, socials, professionals o laborals entre ells.
Aviat, doncs, les Forze Nazionali o d'Ercole van servir com un element més de pugna i a ser practicat en actes festius i commemoratius. La competència es va concentrar en dues colles o faccions que també rivalitzaven entre elles: els Castellani, que rebien suport majoritari dels veïns que habitaven als barris de l'est de la ciutat i que treballaven a l'Arsenal i els Nicolotti, que eren els residents de la part occidental, format bàsicament per pescadors i venedors de peix. En el decurs del temps, la rivalitat es va concentrar en les construccions humanes, objecte de la nostra atenció i en alguns altres entremesos, a més de les regates. En el cas de le Forze es tractava de veure qui realitzava les construccions més complexes, tan en alçada com en bastiment, i les actuacions se centraven, sobretot, el dia del Dijous Gras del Carnaval venecià. Concentraven força i destresa.
Les Forze d'Ercole van actuar regularment durant uns quants segles (primer a l'illa d'Eraclea i com a mínim, entre els segles XIII/XIV al XVIII/XIX a Venècia i alguna altra ciutat) fins que va caure la República de Venècia l'any 1797. Amb tot, encara ho van fer, de forma extraordinària o puntual, a principis del segle XIX (1810), després d'uns anys de prohibició napoleónica.
Les dues faccions estaven formades quasi exclusivament per homes que es dedicaven a bastir un ventall d'estructures humanes, la major part de les quals tenía una estètica piramidal, i la seva arquitectura era eclèctica. Per exemple, segons el tipus de figura que aixecaven s'ajudaven, o les combinaven, amb taulons de fusta; en d'altres només ho feien amb persones. Eren exercicis que podien variar en alçada i, per tant, a part de requerir habilitat per part dels executants, feia falta, tal com hem apuntat, força i una bona dosi d'agilitat i equilibri, tant si actuaven en terra ferma com en els canals, ja que les representacions es feien damunt d'una base formada per un taulat de fusta que s'apoiava damunt d'uns bocois (o bótes), de manera que l'escenari quedés suficientment elevat. Si l'exercici es realitzava en un dels canals, lligaven dues barcasses i actuaven damunt d'aquella superfície molt més inestable. Tot amb tot, les construccions havien arribat a tenir vuit pisos.
Les dues colles que actuaven estaven formades per un mínim de trenta persones entre homes, joves i la criatura -el cimiereto- que el coronava. Tenim constància que en alguna ocasió d'aquest rol se n'havia ocupat una noia. Els més grans havien de tenir necessàriament una bona constitució física, ja que eren els que formaven la base que suportava tot el pes. El grup de "baixos" -fent servir el nostre vocabulari- l'integraven un determinat nombre de persones en funció de la figura que volien alçar: deu, dotze, setze o vint homes que anomenaven forte, saorna o zavorre (en algún cas feien servir expressions dialectals), els quals formaven la base de la construcció. Quan l'arquitectura ho requería, actuaven de portadors, com els del circ, que soportaven damunt de les seves espatlles les bigues de fusta -o arborans- on es bastia l'estructura humana. Les estructures estaven configurades, majoritàriament, per homes, o, com hem relatat, compostes, és a dir, combinades amb cossos humans entrelligats amb taulons (potser era la conseqüència de que gran part dels components de les faccions eren treballadors de les drassanes o pescadors). Les formes que predominaven en les construccions eren piramidals; molt semblants a les d'altres cultures, com ara les muixerangues. Els que anaven als pisos intermitjos, el nombre dels quals anava disminuint gradualment fins arribar al capdamunt, se'ls denominava secondi, terzi,€ i a més ser uns bons atletes, àgils i amb la suficient perícia en la disciplina de la perxa. Pensem que, sense ser professionals, en algunes estructures havien de mantenir en equilibri, si la figura ho requeria, els que s'enfilaven als extrems i feien tot tipus de postures i giragonses. I el que coronava la construcció havia de ser algú que pesés poc i fos valent. El cas de la noieta de la que tenim coneixement es deia Bàrbara Flaminia, que havia format part d'una de les faccions i més endavant va ser de les actrius més famoses del segle XV. Tan bon punt es coronava aquella mena de piràmide, el cimiereto feia un seguit de postures i cabrioles i, els més atrevits, algun salt mortal (tombolo o impalo en deien). Volem fer notar que una de les postures que realitzava el cimiereto -alçar un peu i obrir els braços- era molt semblant a la que més ençà, i encara en l'actualitat, feia l'enxaneta quan culminaven la construcció del Ball de Valencians i més endavant continuades pels Xiquets de Valls (fins l'últim terç del segle XIX) i que encara fan les actuals Muixerangues valencianes.
Sabem per l'historiador francés, Leon Galibert, que quan aquella criatura arribava al cim de la construcció es col·locava cap per avall i, després de realitzar diferents moviments amb els braços i els peus tornava a la seva posició "natural", feia una salutació al Dux i es llançava al buit des d'una alçada de més de trenta peus, caient damunt d'un gran coixí o matalàs que prèviament havien col.locat a terra, just a tocar l'estructura. El desmuntatge o "descarregada" de la construcció tots els components el completaven seguint el mateix camí. Després de saltar el cimiereto ho feia el que el sostenia (il sottocimiereto) i així, successivament, fins que quedaven els de la base. Del que es tractava era quin dels dos bàndols mantenia durant més estona l'equilibri sense caure o podia completar la construcció. La colla que reexia era qui en sortía victoriosa.
Les construccions tenien, indefectiblement, un sentit figuratiu o al.legòric. Entre les més famoses hi havia Il Colosso di Rodi, La Cassa di Maometto, La Bella Venezia, L'Unione, La Verginella, La Gloria, La Fama, Il leone, L'ànara ,I Banchetti, Le tredese teste, La caréga Imperial, Il Gran Mogòl.
L'execució d'aquells exercicis, com passa en la majoria d'altres tipus de torres humanes, estava animat per un grup de músics. Pels testimonis escrits que existeixen, hem arribat a la conclusió que els instruments havien de ser pifferi, bombardes o xirimíes, trombes, trompetes i tambors. Del que no tenim constància és de la melodia que s'interpretava.
Aprofundir més exhaustivament sobre les Forze d'Ercole donaria per un treball molt més extens. Potser en una altra ocasió.
