Sempre que puge a un taxi m´agradaria dir el mític: «seguisca eixe taxi». Potser és l´excés d´hores de cinema i novel·les negres, com diu la terapeuta. L´era digital ens ha amputat el cerimonial d'espia. Un tipus amb gavardina colombo, barret bogart, cigarreta a la boca i diari a les mans, encara té més força narrativa que una quadrilla de drons d´última generació dirigits des de la barraca de qualsevol oasi oriental o un destructor de la VIa Flota. Tot i que m'he interessat més per la vigilància domèstica. Qui no ha espiat als pares, fills, amics, parelles o companys? L´entrada en les nostres vides dels telèfons intel·ligents ha accelerat l´assetjament de controls de conducta, no entre iguals, que també, sinó que hem servit en safata els nostres secrets als algoritmes. Ens han guanyat el partit sense baixar de l´autobús i amb la nostra inestimable col·laboració. Alguns esperàvem una reconversió lògica, com era passar dels detectius bandarres de vida dissoluta als nous investigadors digitals formats en politècnica, però amb un respecte per l´ofici, imprescindible per qualsevol èxit.
Es poden tindre els millors sistemes de nanorastreig però si no has llegit a Hammett o Chandler o has vist L'home que sabia massa (The Man Who Knew Too Much, 1956) d´Alfred Hitchcock vas apanyat. La formació i l´experiència es precisa per ser un bon espia. La majoria han passat per la policia o l´exèrcit, tot i què cal ser més experimentat en conductes humanes que en armes. A més d´haver viscut moltes situacions complicades. La presencia, ara tan debatuda, determina l´èxit. El risc del contacte visual amb l´espiat no es pot deixar a una màquina. Tampoc la moralitat, siga beata o progre. Ho dic perquè l´altre dia recordant al creador de Carvalho, Manuel Váquez Montalbán, vaig pensar com viuria en el temps de xarxes asocials. Segur que alguna de les noves moralines l'acusaria d'uns quants pecats exclusius pel seu icònic personatge, a més dels coneguts com carnívor, fumador i puter. Un dels periodistes i escriptor més tolerants del segle XX ara seria diana de les flames digitals. «En temps de crisis de certeses i dogmes, que seria de nosaltres sense les metàfores i els vicis?», va deixar dit MVM. Qui no tinga el vici d´espiar que tire la primera pedra.
