La columneta de la setmana passada tractava sobre el «boç» i les seues funcions, i sobre «emboçar» i «embossar», verbs de diferent significat, però morfològicament pareguts, que tenen en comú el seu caràcter d’obstacle, d’impediment. «Emboçar» impedix mossegar o menjar (als animals) allò que no deuen i reconéixer, a primera vista, persones emboçades. I anant emboçats també impedim els contagis de tota classe.

I «embossar» també significa impedir, obstaculitzar, taponar conductes, circulacions, etc. Però la meua apreciada amiga Maite, funcionària de l’administració autonòmica, amant i conreadora d’esta llengua, en llegir l’article «Posem-nos un boç, no un boçal», em fa un retret i algun suggeriment. Em diu que el verb «embossar» no sempre significa impediment o obstacle, perquè també té el sentit de «Guardar (una cosa) en una bossa». Té tota la raó, «embossar» també té eixe significat i ‘embutxacar-se diners’. Maite, punxeta com és, també em demana que tracte, en esta columneta, els diferents sentits de la paraula «bossa» i «Que no se t’oblide la que porteu els mascles entre cames».

No se m’oblida. Una «bossa» pot ser ‘saquet flexible amb anses o sense, i de dimensions diverses, que s'utilitza per a guardar o portar tota classe d'objectes’, ‘Una bossa de viatge’, ‘La bossa del pa’. També, ‘capital, conjunt de diners’, «Ho pagà de la seua bossa». I, com em recorda la qualificada informant, ‘l’escrot, el saquet dels testicles’. I, per acabar els seus apunts, reivindica que la paraula «bolsa» siga admesa normativament, sense menysprear cap «bossa», pel seu ús generalitzat, des de fa segles, en la parla popular i en moltíssims usos literaris d’esta llengua. I també per la distinció amb les bosses privativament masculines. I em recorda que un escriptor català, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, suggeria acceptar la paraula «bolso», derivada de «bolsa».

Efectivament, Màrius Serra, fa alguns anys, feu una consulta-enquesta, resumida en el llibre Canvi d’agulles, en què preguntava a periodistes i a lectors, catalanoparlants, quina paraula usual, no normativa, proposarien que fora acceptada per l’Institut d’Estudis Catalans. «Bolso», en comptes de «bossa», fou la tercera més demanada. La primera, «disfrutar»; la segona, «làmpara»/«lampareta». Les següents, per este orde, fins a la deu, foren «lo» (article neutre), «algo», «apretar», «carinyo»/«carinyós», «tamany», «puro» i «barco». Per cert, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la seua línia aperturista, integradora i reconeixedora de la parla real, excepte «bolso» i «algo», considera normatives eixes paraules, molt encertadament. Després de l’«Acord per una normativa inclusiva i unitària», subscrit per l’AVL, la SF de I’IEC i la Universitat de les Illes Balears, caldria que l’institut català acceptara eixos vocables i centenars més, aportats a la normativa per la institució valenciana de la llengua.

Perquè l’AVL sí que ha practicat una normativa inclusiva, arreplegant en els seus documents normatius quasi tots els lemes continguts en el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans i aportant per a la normativa de la llengua compartida milers de paraules i expressions ben genuïnes, integrades o usuals. El compliment d’eixe acord té en què basar-se. En la tasca i esperit aperturista de l’AVL, com a exemple.