Periodista i poeta, Antoni Gómez ha donat forma a un altre llibre, «Xaman» i amb ell ha aconseguit un nou guardó, el Josep Maria Ribelles de Puçol; tot un revulsiu per a un convençut de la força de la paraula i de la cultura en general que no perd el seu esperit crític i que ja atresora altres reconeixements com el premi Senyoriu d’Ausiàs March 1992, el Marià Manent 1996, i Ciutat d’Elx, de l’ any 2000.

Ha guanyat un dels guardons més veterans i consolidats de les lletres valencianes, que d’ací a poc temps publicarà Onada Edicions. En temps de pandèmia imagine que serà molt gratificant?

Si, és una gran alegria, un gran estímul. Sobretot perquè Puçol ha anat adquirint les últimes dècades una tradició literària molt important, des de les tertúlies del pub Django’s i ara amb el premi Josep Maria Ribelles i altres. I tot gràcies al treball generós i incansable de l’escriptor Manel Alonso. Gràcies a ell Puçol té un gran prestigi dins del nostre entorn literari. Per allí ha passat una excel·lent nòmina d’autors i autores en la nostra llengua.

De què parla «Xaman»? És un sortilegi per a combatre el coronavirus?

«Xaman» fa referència a la prehistòria, al seu món simbòlic, antropològic i artístic. Ara bé, només es tracta d’una escenografia poètica, una imatgeria simbòlica/literària que pretén posar en relleu la paradoxa, fins i tot irònica, de l’home cultural, de l’home contemporani, en un context dominat per l’home biològic de la prehistòria, on la natura era la gran dominadora. Més que un sortilegi, és un toc d’atenció perquè al pas que portem el domini depredador de la ciència i la tecnologia sobre la natura ens portarà, lamentablement, a la ruïna.

Vosté ha dit que la seua poesia tracta sobre la fragilitat de la vida, un tema que en 2020 continua sent molt actual...

Amb la covid-19 els occidentals, que vivíem ancorats en una privilegiada zona de confort, ens hem adonat de la precarietat i la fragilitat de les nostres vides. Que allò que en la televisió veiem que passava als altres també ens passa ara a nosaltres. Hem de prendre nota d’aquest trauma per a millorar, però no sé fins a quin punt canviaran les coses.

Com veu la fragilitat del món creatiu i cultural, ara en temps del coronavirus?

El món cultural, sobretot el que fa referència als espectacles teatrals i musicals, viu un moment desolador. No sé què passarà, però hem de valorar la seua importància, tan necessària com l’aire que respirem. Sense cultura no som res, només que massa acrítica, manipulable i submisa. Un panorama terrible. No vull perdre l’esperança, malgrat tot. Com deia Antonio Gramsci, cal afrontar l’escepticisme de la intel·ligència amb l’optimisme de la voluntat.

Ja està inmers en altres projectes literàries?

Si, prompte publicaré un llibre que és un recull d’articles que he anat publicant els últims anys en Levante-EMV. La qüestió és continuar treballant, no perdre mai l’entusiasme per la creació i la reflexió crítica, a pesar de les dificultats dels temps que corren.

I quines diria que són les seues influències literàries?

La veritat és q a hores d’ara l’eclecticisme és la nota dominant. No hi ha tendències, ni escoles, si de cas capelletes, i cadascú construeix la seua pròpia singularitat creativa on conviu el classicisme i l’avantguarda perfectament. És allò q deia Josep Vicenç Foix, «si pogués acordar raó i follia». Dit això, a mi personalment, la generació dels setanta sempre m’ha interessat molt, amb ells vaig aprendre a escriure poesia i descobrir les immenses possibilitats de la nostra llengua, sense complexos de cap tipus. En aquest sentit, el premi de les Lletres Valencianes a Marc Granell és un reconeixement a aquella magnífica generació.