Un altre dels escriptors més negligits de la segona meitat del segle XIX és Vicent W. Querol, que després d’una joventut activa i prolífica, des del punt de vista de les lletres valencianes, passà els darrers catorze anys de vida –des de 1876 fins a 1889, data de la seua prematura defunció– a la Meseta, tancat en un despatx d’executiu i dissenyant plans d’actuació estratègica per a la Societat de Ferrocarrils de Madrid, Saragossa i Alacant.

Per sort, però, Querol mai no va perdre el contacte amb la Ciutat del Túria. I és així que en la carta que el 20 d’agost de 1882 envià a un dels seus amics valencians narrava algunes de les aventures que, durant aquells dies, estava vivint a una de les «esparcidas [...] alquerías coquetas y bien dispuestas» que havia llogat a la ribera francesa del Golf de Biscaia per a passar uns dies de vacances amb la família.

Satisfet per la tria realitzada, explicava que s’hi sentia ben a gust, enmig d’una natura que no dubtava a comparar amb «la vega de València», però «más accidentada y con más sombra». Un paratge idíl·lic, tranquil i, a la vegada, ben comunicat: «Mi casita está situada frente al mar y a seis minutos de la estación de Anglet. Desde dicha estación, tardan los trenes ocho minutos en ir a Bayona y seis minutos en ir a Biarritz».

Amb tot, la part més sucosa de l’epístola és la que fa referència al contínuum de les llengües romàniques: «En Anglet se habla un patoá del que son valencianas o catalanas la mitad de las frases y de las palabras. Mi madre se entiende con los indígenas con la mayor facilidad. No sabía yo que el antiguo provenzal había llegado hasta la costa del Cantábrico», asseverava el nostre autor.

A propòsit, l’amic Xabier Zabaltza, de la Universitat del País Basc, em trasllada que, molt probablement, Querol no devia ser conscient que es trobava a Labort (Lapurdi), una de les tres províncies de la Bascònia francesa, que no existia administrativament des de la Revolució. I la sorpresa, per al poeta valencià, degué ser descobrir que a Anglet es parlava gascó, el dialecte més occidental de la llengua occitana. Siga com siga, el comentari assenyala la inquietud filològica que, en un moment en què els estudis al voltant de l’idioma d’Ausiàs March es trobaven en una fase molt incipient, acreditava Querol; i que, sumada a d’altres consideracions lingüístiques, el confirma com un dels grans intel·lectuals valencians del Vuit-cents.