Una de les paraules habituals en els rètols i avisos de prevenció i alertes, en casos de tronades i temporals d’aigua, i en informacions diverses, és «arrossegament». En un d’estos rètols, en els dies de pluges intenses, deia: «Precaució, perill d’arrossegament de pedres i terra». Normativament, res a objectar, però podria ser que el vocable «arrossegament» no fora comprés per totes les persones destinatàries de l’avís. Diferent seria que en lloc d’eixa paraula posara «..., perill d’arrastre...», que tot el món entén, que és del que es tracta, especialment en avisos, alertes i informacions públiques. El substantiu «arrastre», marginat del dit valencià culte, és una veu usual en la parla valenciana i normativament correcta, registrada en el Diccionari normatiu Valencià (DNV). Té el mateix sentit que «arrossegament», ‘acte d’arrastrar, acte d’arrossegar’, verbs que, al seu torn, signifiquen ‘moure o desplaçar (alguna persona o alguna cosa), estirant-la sense alçar-la de terra’, ‘moure’s o desplaçar-se alguna cosa per terra, fregant el sòl amb tot el cos o amb una part’. «Arrastrar», inclòs en el DNV, normatiu, per tant, és un verb també bandejat del model lingüístic llibresc, però plenament integrat en el parlar valencià i registrat des de fa molts anys en el Diccionari català-valencià-balear, en el Diccionari general, de Ferrer Pastor, i en altres reculls lèxics. Té els sinònims «arrossegar», molt usat literàriament, i «rossegar». Cal no confondre este últim verb amb «rosegar» (amb una «s»), que significa ‘trossejar alguna cosa, a poc a poc mossegant-la repetidament amb les dents incisives’, ‘desgastar o consumir superficialment (una cosa), a poc a poc i a trossets molt menuts’. El verb «arrastrar» el trobem emprat per Pere Joan Porcar (1585) en «Coses evengudes en la ciutat y regne de València», en la frase «Varen arrastrar a Pere Zaragoçà, de Meliana», per Joaquim Aierdi (1661) i, posteriorment, per Joaquim Martí Gadea, Josep Pascual Tirado, Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, Xavier Casp, Joan Gil Albors, Emili Casanova, Josep Palomero i Jordi Colomina, entre molts altres, com testimonia el Corpus Informatitzat del Valencià. «Arrastre» i «arrastrar», com diem, són paraules plenament correctes normativament, usables en qualsevol registre. Però alerta, si algú de vostés s’ha de presentar a les proves oficials de coneiximents de valencià serà millor que no usen eixes dos paraules, ni en la prova escrita ni en l’oral, no siga cosa que alguna figura censora (que d’haver-n’hi, n’hi ha) les senyale com a falta. En un dels últims exàmens de la Junta Qualificadora, una examinadora, zelosa de la virginitat de les paraules, va requerir un examinand que rectificara la paraula «arrastrar» per la corresponent «ben dita». El xic sabia «arrossegar» i la va dir. Encara com. Tots els i les valencianoparlants sabem «arrastrar» i què vol dir «arrastre», però els traductors Salt.usu, produïts per la Direcció General de Política Lingüística, no coneixen eixes paraules, les marquen com a desconegudes. Deuen ser d’un altre món. Podem «arrossegar», si sabem i volem, però també «arrastrar» tot el que calga. I dir i escriure «tir i arrastre», sense temor d’errar el tir.
