La conspiració

–Torneu a repetir-m’ho, si us plau.

–Sí, senyor. El conseller del rei, Bertomeu de Peralada, m’envia a dir-vos que el seu secretari va sentir una conversa al Castell Nou de Nàpols. Dos francs parlaven de vós. Va sentir clarament com deien: «Roger de Llúria, el campió de Nicotera, no navegarà mai més».

El silenci es va fer entre els tres homes. L’atmosfera era tensa a les cambres de Gentil de Castellví, regidor de la fortalesa de la Roca de Xàtiva, guardià de la frontera sud. Va ser ell qui es va alçar violentament de la cadira, incapaç d’aguantar més la tensió.

–Què diables...? Està segur el secretari de Bernat que va entendre exactament aquelles paraules? No dieu que eren francs de l’estol de l’ambaixada de Carles d’Anjou?

–El secretari de Bernat és nascut a Besiers, senyor, parla la llengua del Llenguadoc i entén perfectament els parlars d’oïl. Va entendre bé la conversa dels emissaris francs, senyor. Si Bertomeu de Peralada no donara fe del seu secretari, jo no seria ací, senyor.

–És una conspiració, Roger, maleït siga el dimoni! –va bramar Gentil de Castellví–. Es prepara una conxorxa per a donar-vos mort com si fóreu un porc senglar! Us volen rostit i amb una poma a la boca, servit en safata en alguna taula dels palaus de París, Roger!

El senyor de Castellví va fer gambades nervioses per la sala, amb les mans crispades i el rostre enfurismat. Era l’home que duia la túnica llarga de color ocre amb vetes daurades en el coll i en les mànegues. Estava prim i s’agitava d’un lloc a l’altre de l’estança fet una fúria. En contrast, l’almirall Roger de Llúria romania assegut, amb les palmes de les mans juntes, concentrat i capcot. Las seua roba era semblant a la del seu amic de Castellví, però duia brodades les armes del seu casal: barres d’atzur sobre fons de plata. Al centre de la sobrevesta que duia al damunt de la túnica apareixia el dibuix d’un basilisc que semblava voler enfilar-se a un arbre delicat poc més gran que l’animal. El punyal ricament adornat que penjava del cinturó de l’almirall tenia decorades les armes de l’almirall italià en la funda de l’arma.

–Calmeu-vos, Gentil, la vostra ràbia és prematura. –Roger de Llúria es va acariciar pensatiu una barba que ja tenia més pèls blancs que grisos. Tenia cinquanta-tres anys, era vell i no posseïa l’energia del de Castellví, deu anys menor que ell.– Digueu-me, Montblanc, el meu amic Bertomeu passa ànsia pel testimoni del seu secretari?

–Bastant, senyor. També parlaven d’ell, ja us ho he dit. Digueren que cap dels dos servents del rei no viuria per a veure la cerimònia. Bé, digueren «els dos gossos del rei», no «els dos servents». Parlaven a mitja veu, amb precaució, però semblava que havien begut.

–Quina cerimònia? –va preguntar bramant el senyor de Castellví.

–No ho sé, senyor. –I el secretari de Bertomeu no va poder identificar les veus? Cap de totes?

–No les coneixia de res, però no eren soldats. Anaven fortament abillats, senyor, amb capes i brodadures, segons reporta el secretari de Bertomeu. I parlaven cultament.

–I no duien armes cosides en la roba?

–Si n’hagueren dut, senyor, i me les hagueren descrit, ja en tindríeu les identitats.

En dir-ho, l’informant havia somrigut. L’almirall Roger de Llúria, home de màxima confiança del rei Jaume II i heroi de Sicília, havia somrigut també, al remat. Qui informava del que el secretari del seu amic Bertomeu de Peralada havia sentit dir al castell de Nàpols en una nit posterior a una audiència no era un home qualsevol. Qui li reportava el testimoni del que s’havia parlat a Nàpols enmig d’ambaixades europees amb el gran mestre de l’Orde del Temple era herald del rei, Jaume Montblanc. En aquells moments Jaume Montblanc hauria de ser al costat del monarca al regne de Múrcia, on Jaume II feia la guerra a l’islam i a Castella, a parts iguals, l’una amb espasa i l’altra amb cartes. L’herald era l’encarregat d’identificar les armes dels cavallers castellans amb els quals les tropes d’Aragó pogueren coincidir bé per a congeniar, bé per a conspirar, bé per a destruir-se mútuament. El rei el volia sempre a la vora com a rei d’armes i per això Jaume Montblanc tenia ordres d’anar a Múrcia només arribara d’una missió diplomàtica que l’havia dut de Gènova en un vaixell del mateix almirall Bernat de Sarrià. Però el conseller reial Bertomeu de Peralada li havia demanat que en el viatge al sud camí de Múrcia passara per Xàtiva i transmetera un missatge en persona a l’almirall Roger de Llúria, que sojornava allí després d’una visita a les seues possessions de la vall de Seta.

–S’equivoca Bernat amb tanta cuita si només tem per les nostres vides... Realment no crec que aquesta siga una conspiració únicament contra mi i contra Bertomeu de Peralada... –va dir l’almirall Roger de Llúria–. Qui siga que ens vol morts a ell i a mi el que vol és aïllar el rei a Múrcia i deixar-lo sense suports dins de la corona.

–Què esteu suggerint, Roger? –va preguntar Gentil de Castellví.

–Estic suggerint que algú vol afeblir el poder del rei als regnes mentre ell fa la guerra.

–Maleït siga el fill del dimoni que conspira contra un rei! –Gentil de Castellví havia llançat contra una de les parets un got de vi la ceràmica del qual va esclatar a trossos.

–Gentil, volia que aquesta reunió fora discreta!

L’almirall Roger de Llúria havia mirat irritat el governador de Xàtiva, que havia protestat sense que s’entenguera el que deia i havia anat a mirar per la finestra amb cara de ràbia. L’herald Jaume Montblanc guardava silenci. Roger de Llúria va parlar lentament uns segons després, com si haguera meditat bé el que volia dir.

–Escolteu-me bé. Hem de parar una trampa a qui ens vol el mal. Si el que el secretari de Bertomeu va sentir casualment aquella nit a Nàpols és cert, cal que ens avancem al rival. I vós podeu ajudar-nos en aquest moviment d’escacs, amic Jaume Montblanc.

–Jo, senyor? Com us puc ser jo útil?

–Continuareu el vostre camí per a unir-vos al rei a Múrcia, Jaume Montblanc. Dureu un escrit meu en què s’advertirà el rei del perill que es congria en contra nostra. No us separeu del paper mai, si caiguera en mans equivocades, el contratemps seria gran.

–Així serà, almirall.

–I una cosa més: necessite que no aneu pel camí reial.

–I com voleu que vaja cap al sud del regne i que passe a Múrcia, senyor?

–Anireu per un altre camí més esquerp, per una via entre muntanyes, angosta i poc transitada.