L’última novel·la de John Banville en la seua encarnació Benjamin Black, ‘Quirke a Sant Sebastià’, no ha vist encara la llum en el seu original anglés, però ja pot trobar-se en versió valenciana i castellana. Potser el títol obliga a fer-ho -l’original és ‘April in Spain’- però treure el melancòlic patòleg de Dublín no és l’única de les seues novetats. També pot suposar la mort de Black, l’artesà de la novel·la negra i bessó sinistre d’aquest elegant escriptor que és Banville.
L’autor, que va ser guanyador del Príncep d’Astúries, ha decidit -per recomanació del seu agent Andrew Wylie- que a partir d’ara tots els seus llibres al mercat anglosaxó apareixeran amb el nom real, tot i que això no ha sigut adoptat per Bromera ni Alfaguara, que van firmar contractes sobre això encara vigents. I és que com que la marca Black té molt predicament aquí, és possible que no desaparega.
La decisió la va prendre l’irlandés buscant pistes per a aquesta novel·la, que recupera un personatge, April Latimer, que els lectors créiem mort en una novel·la anterior, ‘A la recerca de l’April’. «No solc rellegir les meues novel·les, em posa malalt. Però havia de recordar els detalls i em vaig posar a escoltar l’audiollibre interpretat per Timothy Dalton en les nits d’insomni. Em va atrapar de tal manera que em vaig oblidar que allò ho havia escrit jo. Vaig decidir que havia d’acceptar la paternitat d’aquestes novel·les, que van ser escrites amb plaer i busquen el mateix en la seua lectura».
L’autor ha volgut abocar les sensacions que va tenir en la visita a un festival literari de Sant Sebastià per donar al seu personatge -una pobra criatura que tot el que toca ho converteix en tragèdia»- una certa felicitat. Ara Quirke està casat i se’n va de vacances amb la seua nova dona en una ciutat on pot gaudir dels plaers del menjar i, naturalment, del bon vi.
Tot el contrari al retir pandèmic en el qual es troba ara Banville, que diu viure encantat i, per tant, amb culpabilitat davant el sofriment del planeta. «Soc un paio a qui li agrada el silenci i l’aïllament i, a més, odie el Nadal», diu amb somriure sorneguer.
El virus més llest
I s’anima quan se li pregunta si el secret és un ingredient fonamental per a l’escriptor. «Per descomptat. Vivim vides secretes. Ens alcem i ens vestim interpretant un personatge que disfressem i maquillem per jugar-hi davant els altres. No admetem mai la profunditat de la nostra sexualitat ni tan sols amb les nostres parelles. No podem ser mai autèntics, com ho són els animals. Així que aquest és el nostre llast però també la nostra glòria», filosofa mentre pensa que aquesta glòria desapareixerà amb la pandèmia.
«Som el virus més llest del planeta, però també el més prescindible. Quan no siguem aquí, el món continuarà sent perfecte sense nosaltres».
