Miquel Amat i Maestre (València, 1838 – Petrer, 1896), oncle de l’escriptor Azorín, que havia nascut al cap i casal del regne, fill d’una parella de Petrer -on va viure-, fa l’efecte que és un d’aquells personatges del XIX que encara demanen més estudis però que ja s’albira interessant, tant per la seua trajectòria coneguda com per aquella que se li pot suposar. Si el recorde ara és perquè a Alacant, i potser en paral·lel als actes celebrats a València, el 1876, i per recordar el sisé centenari de la mort del rei en Jaume, publicà un volum amb el títol Don Jaime el Conquistador. Romance histórico, que és un llarg romanç quasi desconegut, prologat per Joan Vila i Blanco, cronista d’Alacant, i al qual s’evidencien deutes amb Jerónimo Zurita, Tourtoulon, Víctor Balaguer i d’altres historiadors i divulgadors de la història, i on, a més, l’autor elabora un interessant apartat que porta per títol «Juicio apologético sobre don Jaime», amb un bon recull d’opinions vessades sobre el monarca, al llarg dels segles, pels diferents cronistes i historiadors.

El text segons ens informa al pròleg el mateix Joan Vila, havia estat presentat al certamen celebrat pel maig en aquella capital del sud valencià, i havia estat premiat amb una «elegante pluma de plata y oro». Amat, per altra banda, ja s’havia presentat als Jocs Florals de València de l’any 1859 amb una oda dedicada a la conquesta de València i havia resultat guanyador d’«una flor de oro». Segurament, allò ho completà amb la resta de les conquestes i, encara, després d’haver-se premiat a Alacant, ho va augmentar amb la darrera part de la vida del monarca.

Amat -que no fa servir la llengua del país- recorre a poc a poc la geografia valenciana, seguint les petjades del rei conqueridor. En descriure la capitulació del cap i casal, fa així: «Hace el cerco estrecho y duro / ya imposibles las salidas / y la peste a los sitiados / diezma, y el hambre horroriza…!/ ¡Todo al emir sin ventura / a capitular obliga!» I segueix, amb l’episodi conegudíssim de l’agraïment del rei en Jaume: «Ya el rojo pendón listado / -de Aragón gloriosa insígnia-,/ flota sobre el pardo muro / de Valencia la morisca./ Y apenas en él los ojos / del rey don Jaime se fijan, / vuelto al oriente, y cayendo/ conmovido, de rodillas, / con la humildad más profunda / besa la tierra que pisa / y gracias tributa al cielo / que tan gran triunfo le envía». Era -llengua, versos, expressions-, en part, la manera encara romàntica de veure el passat.