En Terry, assassí professional

La millor resposta que se li acudia era que es tractava d’endreçar coses, de posar coses al seu lloc. La gent que el contractaven per a matar s’havien ficat al mig del pas d’alguna cosa, d’un projecte o altre, i calia apartar-los per tal que el negoci continuara amb fluïdesa. O bé això, o bé eren superflus, que era un motiu igual de bo per a desfer-se’n.

No cal dir que no tenia res de personal contra cap dels seus objectius –que és com pensava en ells, ja que «víctima» sonaria com si n’hi hagueren de donar la culpa– excepte en el cas que foren «brossa». Sí, li proporcionava un veritable sentit de satisfacció fer que les coses estigueren endreçades i a punt per a la revista.

A punt per a la revista, aquesta era l’expressió. Al capdavall, havia estat a l’armada britànica, un temps, durant la guerra. Era massa jove per a allistar-se, però va mentir sobre l’edat i el van agafar, i va «veure acció», com els agradava dir als capitostos de veu aflautada, caçant submarins alemanys a l’Atlàntic nord. La vida al mar era avorrida, però, i l’avorriment era una de les coses que en Terry no suportava. A més, era propens a marejar-se. Un mariner que estiguera marejat tot el dia, això sí que faria gràcia. O siga que així que en va tindre l’oportunitat, va desembarcar i el van traslladar a l’exèrcit.

Va servir uns quants mesos a l’Àfrica del nord, repenjat damunt els colzes en uadis i etzibant trets fàcils als famosos Afrika Korps d’en Rommel cada vegada que treien el cap quadrat, mentre a l’horitzó els tancs brumien com escarabats, escopint-se foc els uns als altres de dia i de nit. Després d’allò va servir un període a Borneo, on va tindre l’oportunitat de matar molts tipus grocs i menuts, i s’ho va passar molt bé.

A l’Àfrica havia enxampat una mala gonorrea –però és que existia una gonorrea bona?– i a Borneo va contraure un cas encara pitjor de malària. Si no era una cosa, n’era una altra. Vida: fes-te fotre.

La fi de la guerra va ser un daltabaix per al soldat Tice. En temps de pau, no sabia què fer i va anar a la deriva de lloc en lloc per Londres, i de faena en faena. No tenia família, que ell sabera –l’havien pujat, o arrossegat, més aviat, en un orfenat irlandès– i no estava en contacte amb els seus antics companys al desert ni a les ones. No en quedaven massa, tampoc. Cap ni un, de fet, si s’havia de dir la veritat.

Durant un temps va provar-ho de debò amb les noies, però no va ser cap èxit. La majoria de les que arreplegava resultava que feien el carrer: devia desprendre una aroma particular o alguna cosa, perquè les meuques pràcticament se li arremolinaven al voltant, era una cosa en què s’havia fixat. Per descomptat, anava contra els seus principis pagar per allò, i en qualsevol cas, allò no era per a fer-ne massa escarafalls, en la seua opinió.

N’hi havia una que se li va agafar i que no era una bagassa. Era un bombonet, pèl-roja, menudeta, mig respectable: tenia una faena de despatx a la fàbrica d’automòbils Morris, a prop d’Oxford, tot i que era cockney fins al moll de l’os. Ell no conduïa, o siga que només la veia si hi pujava amb tren, o quan ella baixava a la Fumaguera, Londres, per a divertir-se una mica algun cap de setmana entre les llums brillants.

Sapphire, va dir que es deia. Oh-la-la! Al pub Dog and Bone, una nit, ell va remenar-li la bossa, només per curiositat, mentre ella se n’havia anat a empolvorar-se el nas, i va ensopegar amb una llibreta de racionament i va descobrir que el seu nom de debò era Doris: Doris Hugget, del carrer Stepney. Allò va ser la mateixa nit que va adonar-se, en mirar-los de més a la vora, que ella duia els cabells tenyits. Ho hauria d’haver sabut, de tan brillants com eren, amb aquella falsa lluïssor metàl·lica, com la brillantor de la corba del parafang d’un Morris nou de trinca.

La Doris-àlies-Sapphire no va durar més que cap de les altres. En un local del Soho una nit de Cap d’Any va beure un parell de sidres de pera de massa i va tombar-se i escopí la beguda rient d’algun comentari que ell havia fet. Ell no trobava res de graciós en el que havia dit. Borratxa com estava, però, ell la va treure al carreró de darrere del club i li va clavar unes quantes plantofades per a ensenyar-li maneres. L’endemà al matí, ella va telefonar-li xisclant i amenaçant-lo de fer-lo tancar per agressió, però va acabar en no res.

Això era una cosa que no podia suportar, que li faltaren al respecte i se’n rigueren. Acabava d’unir-se a una colla de l’East End i estava fent una mica 3d’atracaments i coses per l’estil. Va haver d’eixir-ne després d’estripar un dels paios més joves de la penya per imitar el seu accent irlandès: l’accent irlandès, caldria dir, que no sabia que tinguera, fins aleshores.

Tenia traça amb el ganivet i amb les armes de foc –havia estat a l’exèrcit, fet i fet–, i era molt bo amb els punys, també, quan en sorgia la necessitat, tot i que era un pes gall. Un dels bessons Kray, en Ronnie era, va agafar-lo una temporada com a pinxo, però la poca altura li anava en contra. Era per això que li agradava Borneo, malgrat la calor i la febre i tota la resta: els paios que havia de matar allà baix eren de la seua talla o més petits.

No era fàcil guanyar-se la vida fent de civil, i començava a estar desesperat, i no li feia res admetre-ho, quan en Percy Antrobus va entrar remenant el cul en la seua vida.

En Percy era..., bé, costa de dir què era en Percy, exactament. Pesant, pàl·lid, amb els malucs d’una dona i bosses morades sota els ulls i un llavi inferior gras que li penjava i que es tornava d’un to lluent de porpra intens quan havia begut.

Va ser ell qui va veure el potencial d’en Terry, i l’introduí en la seua veritable vocació.

És curiós, tal com van anar les coses, que el seu primer objectiu remunerat fos, de tota la gent possible, la vella mare d’en Percy. La dona tenia uns quants calés al banc, una bona colla, en realitat, i amenaçava d’eliminar en Percy del seu testament, per alguna cosa que ell havia fet o que no havia fet. En Percy, amb les idees espremudes, va decidir que l’única cosa que quedava era fer-la despatxar abans que tinguera temps de telefonar al seu advocat –un «podrit complet», segons l’home mateix– i encarregar-li que li portara el suara esmentat document perquè ella en poguera eliminar el nom del seu únic fill, l’esmentat Percival.