El Tractatus logico-philosophicus, del jove Wittgenstein, es publicà en alemany el 1921. L’autor, que es deia com Beethoven i com jo mateix, hi combinava una biografia aparentment caòtica, com a fill d’un empresari siderúrgic de Viena, i rodejat d’una família de músics. El Ludwig jovenet havia estudiat en la mateixa escola on també parava un company anomenat Adolf Hitler. I, després, havia aprofitat el temps a Manchester per al disseny d’un motor a reacció.

Quan arribaren els temps tràgics de la Primera Guerra Mundial, com a tinent de l’exèrcit austro-hongarés i durant un temps, com a presoner a Itàlia, aprofità la idíl·lica catàstrofe, per a inventar trossets d’un orde ètic per a la vida humana, influïts per les cartes creuades amb un tal Keynes, fill de l’alcaldessa de Cambridge i preocupat per coordinar l’economia i el treball; i amb un tal Russell, un xiquet orfe que, passejant en silenci pels jardins del seu avi, hi descobrí les matemàtiques com una eventual font de felicitat.

El pretensiós títol de Tractat arreplega seriosament un conjunt d’aforismes, que es poden considerar una de les màximes expressions universals del whatsapp, però sense que hi domine la imbecil·litat, sinó la creativitat humana. En obres posteriors, avisava que la col·lecció contenia també la seua ració de kitsch; i que, entre els pensaments que havia aconseguit d’escriure, i els que havia oblidat o no havia escrit, «eixa segona part és la més important».

Aquelles colossals imaginacions poden resultar d’aplicació per als confinaments i les barbaritats polítiques que ens envolten de manera persistent i predominant. I fins i tot podrien dissuadir totes aquelles personatges del guinyol polític, a Múrcia, Madrid, Valladolid o Barcelona, per citar la residència postal de les notícies imposades el dia en què naix la primavera.

El Tractatus s’organitza a partir de set pensaments principals, i poden servir, per tant, per a tots els dies de la setmana: des del primer, que diu que «el Món és tot allò que és el cas»; fins al seté, que proposa: «sobre allò de què no es pot parlar, cal callar». Entre l’un i l’altre, s’afirma que la filosofia, com la vida quotidiana, «no s’ha d’ocupar d’un llenguatge ideal, sinó que s’ha d’interessar en el llenguatge ordinari”, o siga, en allò que val la pena de compartir en el nostre març confús.