Una actuació muixeranguera és una obra d’«art total»: el públic no només veu la muixeranga, sinó que també la sent. Però la música no és un element decoratiu, sinó que és estructural, necessària. En aquest text, intentarem explicar la importància de la música en les muixerangues, fent un homenatge als dolçainers i tabaleters.

La música de la dolçaina és com una veu que ens crida; i comença el ball.

Una actuació muixeranguera comença amb la música. En Algemesí la vesprada del dia 7 de setembre, la Muixeranga es prepara per al ball. Es formen dos llargues fileres amb més de cent muixeranguers. Parlen entre ells, aguanten un ciri amb les mans, els xiquets juguen amb el foc,... De sobte, se senten dues notes agudes: l’avís. Els muixeranguers deixen de tenir moviments desordenats, ara són controlats per la coreografia, per la música. En el ball, el tabalet i la dolçaina manen.

Les muixerangues i la música

Acabat el ball, es comença a muntar una figura. Les bases s’agafen, la gent ocupa el seu lloc en la pinya. Una veu dirigeix l’operació: «Bases, com esteu?», «Bé», «Agulles preparades. Agulles dins! Com esteu?», «Bé». Els muixeranguers han assajat aquests moviments desenes de vegades, els podrien fer amb els ulls tancats. El procés de muntar la pinya, a més de ser fonamental per a la figura, tranquil·litza els muixeranguers. Perquè es tracta de moviments i diàlegs coneguts. Com un ritual. Com un conte que ja sabem que s’acaba bé.

Les muixerangues i la música

Aquests moments, en el món casteller, es diuen «temps morts», perquè el públic no veu ni sent res. En les muixerangues és diferent: els tabalets toquen, obstinadament, uns colps forts, rítmics. Tothom sap que s’acosta el gran moment. Uns muixeranguers pugen damunt de la pinya i es col·loquen al seu lloc. Altres pugen darrere seu i esperen el senyal del mestre. Arriba el moment decisiu: el mestre ha de dir «Amunt» o «Avall». Ha repassat mil vegades l’elecció de cada persona, cada assaig, els riscos, la mentalitat de la colla... Alça el bastó i crida: «Amunt la muixeranga!» El crit es perd per la plaça, la majoria del públic no el sent. Però els muixeranguers comencen a pujar. Sonen les dolçaines: «Ara va de bo». El públic aplaudeix, emocionat.

El mestre parla a la xiqueta: «El peu a la faixa. Agafa’t més amunt. Fineta i pel mig». La xiqueta sap exactament què ha de fer. Posa el peu a la faixa, s’agafa més amunt, puja suaument. Se sap tots els moviments de memòria. Els fa automàticament, no necessita pensar. Les paraules del mestre sonen com una pregària. La música de les dolçaines i el tabalet crea un ambient de seguretat, d’ordre. Però la música de la muixeranga es toca al revés de tots els altres balls: ara la dolçaina no mana, sinó que explica què està passant.

A sota, dintre la pinya, hi ha els «monstres terribles»: el pes, la por, els nervis,... El mestre veu el perill. En el seu text, interpola algunes frases d’ànim, de correcció: «Josep, aixeca el braç dret! Va, que està bé!». Però la música només és un decorat de paper. Els monstres creixen, trenquen les cadenes, es desborden. El mestre crida: «Aguanteu, aguanteu!» No sap què fer, no sap si dir amunt o avall. El públic crida mil coses absurdes, contradictòries: «Avall! Amunt! Mare de Déu! Fort! És impossible!». La xicalla dubta. Pot passar qualsevol cosa.

Algunes vegades, la música es para. Se sent un colp: «Brum!». Els muixeranguers cauen, apilotonats, damunt de la pinya. Agafen la xiqueta. Està bé. Respiren. S’alcen, un a un. Caps acotxats. Ràbia. Una llàgrima. Silenci. Fracàs.

Altres vegades, la pinya sent els crits, però no sap què passa. «Dum, dum», se senten els timbals a les profunditats. La muixeranga encara està viva, cal continuar aguantant amb totes les forces. La música dóna la bona notícia, manté intacte el fil de vida. S’ha pogut fer la figura, malgrat tot. El públic crida i aplaudeix. La pinya s’obri. Petons i abraçades, èxit i alegria, colla i comboi, tabalet i dolçaina.