La Filmoteca de l’Institut Valencià de Cultura (IVC) estrena el pròxim dimarts Un blues para Teherán, el debut cinematogràfic de Javier Toletino, el periodista i presentador de «El séptimo vicio» de Ràdio 3. Es tractad’una carta d’amor a Iran.
La cinta comença amb un llarguíssim plànol seqüencia en el qual la càmera acompanya dins del seu cotxe a Erfan Shafei, que escolta una pegadiza cançó popular en la ràdio; amb aquesta banda sonora, els carrers de Teheran passen en segon terme.
Shafei, un actor no professional, és l’encarregat de mostrar a l’espectador aquest país, tan misteriós com a culte, a través de la música i les seues gents; ell és un jove kurd, divertit i irònic, que vol convertir-se en director de cinema i que funciona com a perfecta metàfora del seu país, perdut i dividit entre els seus dogmes i les seues ànsies de progrés.
Rodada en tres idiomes, taleshi, kurd i farsi, la cinta recorre racons inèdits d’Iran sense que la càmera interferisca en les aportacions de les gents que poblen uns paisatges fascinants; discursos sincers, a voltes, sorprenents.
«Vull al país, a la seua cultura, a la seua gent, però per sobre de tot, desig no ajuntar govern o estat amb poble: jo no sóc ningú per a arribar allí i jutjar políticament a un país», declara Tolentino durant una entrevista. I explica que vol explicar la història del poble iranià, «la cotidianeidad de les seues vides, dels quals pesquen en el Caspi i et venen els seus arrossos, per a tendir ponts i obrir un diàleg a un país misteriós sobre el qual nosaltres, els occidentals, alcem certs estigmes i prejudicis».
Deixeble i amic d’Abbas Kiarostami, amb el qual va seguir cursos de cinema a l’Havana, Madrid, Murcia i Barcelona, Tolentino va explicar a la productora Sandra Habita l’embrió d’un projecte que, cinc anys més tard, i amb l’ajuda del veterà Luis Miñarro (Eddie Saeta) va culminar en aquesta especial pel·lícula.
La cinta, que està plena picades d’ullet a directors iranians de totes les èpoques, es recolza en una reunió de músics -de conservatori i del carrer- on només hi ha una dona, Golmehr Alamiz, que explica amb senzillesa (i valentia) els seus esforços per deixar de ser una excepció. «L’origen de la música està ací; tots els instruments i els gèneres musicals parteixen d’ací. A Iran dónes un colp a una pedra i t’ixen catorze músics, cadascun amb el seu instrument, antics i nous. Són gent molt culta -afirma Tolentino-, els xavals parlen de filosofia en els seus grafitis».
«I es nota també en la seua educació; crida l’atenció que tota aqueixa saviesa no els haja servit per a organitzar-se una miqueta millor, potser -es lamenta el periodista-, també tenim culpa a Occident».
El guió, afig, exclou «polítics i periodistes» en favor de «personatges». Com Asgar, «un analfabet subersivo que s’atreveix a cantar un poema i que es declara en contra de les lleis de successió iranianes», un home major que haguera volgut tenir solament filles. Tot un atreviment.
Després del seu pas pel Festival Internacional de Cinema de Gijón, on va clausurar la 58 edició el passat mes de novembre, la idea del director és que la seua pel·lícula s’estrene abans de l’estiu, encara que aquest «outsider» del sistema, «hereu i fill» de les filmoteques espanyoles, la presentarà personalment en totes les que puga: de la Nacional, a Madrid, a Catalunya, País Basc i Navarra, on la porta matí.
Cadascun d’ells fa una demostració del seu art que serveix, igualment, per a gaudir de la bellíssima arquitectura de la cabdal iraniana.
La pel·lícula compta amb producció valenciana (Quatre Films) i amb participació de l’IVC i À Punt, i s’estrena la setmana vinent en cinemes després de clausurar el Festival de Cinema de Gijón, estrenar-se mundialment en el Festival de Cinema de Moscou i estar programada en festivals com el CPH:DOX de Copenhaguen, el D’A Film Festival de Barcelona o recentment en el Festival de Cinema de Màlaga.
