Els xiringuitos han adquirit més força de la que tenien, gràcies a Toni Cantó. Ell mateix s’ha autodenominat aixina, «El chiringuito soy yo», a propòsit del seu nomenament com a director de l’Oficina del Español de Madrid. Però jo crec que este cavaller, mig marxiste (de Groucho Marx), ni és cap quiosquet ni li han muntat cap xiringuito tradicional. Però especifiquem semànticament, que esta columneta va, principalment, de qüestions lingüístiques.

Un «chiringuito» castellà és, segons el diccionari de la RAE, ‘quiosc o lloc de begudes a l’aire lliure’. A eixa definició corresponen en valencià, a banda del mencionat «quiosc», les nostres «parada», «paradeta» i, sobretot, «barracó». A eixos llocs també se’ls pot dir «berenadors».

Totes eixes denominacions representen establiments menuts, de poca grandària, d’escassa entitat econòmica, no són hipermercats de molt de moviment dinerari. Per això dic que el xiringuito que li han proporcionat a Toni Cantó no és tal. No és ningun quiosquet, ni paradeta, ni barracó, sinó una autèntica «canongia», que a més de significar ‘càrrec i dignitat de canonge’, és una ‘prebenda’, ‘càrrec de poca faena i molt de profit per a l’ocupant’. Sempre s’ha dit que els canonges vivien molt bé, ben alimentats i ben dormits. Com sabem, un «llit de canonge» és un llit de cos i mig. Ben amplets, els canonges.

La canongia de l’Oficina del Español té un cost per a l’erari públic de 75.800 euros anuals, un autèntic «bovalar» per al nostre paisà. Un bovalar és ‘lloc, tros de terra a on pasturen els bous i les vaques i altres ramats molt menjadors’, on hi ha abundància de quemenjar, molt de verd i fàcil d’arrimar la boca els animals. En sentit figurat, un «bovalar» és una ocupació o càrrec d’ingressos abundants i fàcils de cobrar i poca faena (o gens) útil o de profit. Tan inútil i innecessària com la que fa o farà Toni Cantó a soles, que no deu tindre massa idea de temes de llengua.

Del que entén i practica el nostre paisà és de la fòbia contra tot allò que siga català i contra el valencià com a llengua, en una espècie d’autoodi, que s’ho hauria de fer mirar. Recordem quan aconsellava els seus amics, segons deia, que es preocuparen que els seus fills aprengueren anglés i que el valencià no servia per a res, o dita aproximada.

Tornant a la paraula «xiringuito» pareix que ha vingut per a quedar-se. És una veu procedent del castellà, però està bastant integrada en la nostra parla col·loquial. En la variant catalana de la llengua potser ho està encara més.

El portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, ésAdir, la registra amb la indicació ‘Ús general’, sinònima de «guingueta», ‘barraca de fira’, i definida també com a ‘negoci poc clar’. I això pareix que és el xiringuito del senyor Cantó, un negoci poc clar. O molt clar, segons com es mire, perquè xiringuitos econòmics, canongies i bovalars com els comentats han existit sempre, però este que citem hui és molt descarat i canta molt.