Les persones ens fixem una meta d’on volem arribar en la vida, no obstant això, en moltes ocasions aquesta ens pot donar un destí ben diferent. Aquest va ser el cas de dos periodistes i polítics valencians que durant la Segona República van ser, en diversos moments, diputats al Congrés a Madrid, com Vicente Fe Castell i Sigfrido Blasco-Ibáñez Blasco.

En primer lloc, Vicente Fe Castell (Manuel, 1875-Mèxic, 1945), en 1929, va prendre la direcció del diari El Mercantil, actual Levante-EMV, que havia heretat dotze anys abans del seu oncle Francisco Castell Miralles. Va ser en la dècada dels anys trenta quan El Mercantil Valenciano es va convertir en una de les capçaleres més llegides i de més gran qualitat periodística de València.

A les eleccions de febrer-març del 1936, Vicente Fe va aconseguir un escó, com a diputat al Congrés per Castelló, com a independent per Unió Republicana, partit integrat a la candidatura del Frente Popular. Durant la Guerra Civil el periòdic va ser intervingut, passant Fe Castell a una segona línia, fins que va tornar a recuperar les seues regnes des de mitjans del 1937 fins poc abans del final de la Guerra Civil, quan es va haver d’exiliar.

Per altra banda, Sigfrido Blasco-Ibáñez Blasco (València, 1902-1983), fill de l’escriptor, va ser des del 1929 propietari i director del diari El Pueblo, fundat per son pare el 1894. A més de proclamar la Segona República a València com a regidor electe el 14 d’abril del 1931, fou diputat al Congrés en dos legislatures, entre 1931 i 1935, com a líder del Partit d’Unió Republicana Autonomista, més conegut com el PURA, formació conservadora hereva de les tesis polítiques del blasquisme.

Aquests dos personatges compartien el seu origen valencià i lloc d’estiueig, El Vedat de Torrent, ja que Fe Castell, des del 1924, tenia allí la seua segona residència al xalet conegut com El Mercantil, per on van passar destacats personatges com el ministre Indalecio Prieto quan València va ser Capital de la Segona República (1936-1937). Blasco-Ibáñez Blasco també tenia al mateix indret el seu xalet L’Alqueria, projectat en 1935 pel prestigiós arquitecte Luis Albert.

Per la seua part, cap a finals de la Guerra Civil, Vicente Fe i gran part de la seua família, s’exiliaren a Perpinyà, al sud de França i d’allí, primer a l’illa de Santo Domingo i més tard a Mèxic, on va faltar ell el 1945. Per altra part, al començament de la contesa, Sigfrido Blasco-Ibáñez es va exiliar a França, d’on va passar a Xile i anys més tard de nou a França, podent tornar finalment a València on va morir el 1983.

En conseqüència, la Guerra Civil va fer un gir inesperat a les seues existències i a la vegada un destí comú, l’exili republicà a Llatinoamèrica.

Dos personatges de les nissagues més importants del periodisme valencià, que passaren la dictadura franquista a l’exili, el que va suposar una gran pèrdua per a la cultura valenciana, com també va succeir amb molts altres intel·lectuals locals.