Cada any, a mitjans d’agost, Xiva celebra les seues festes en honor a Sant Roc i a la Mare de Déu. El torico de la cuerda és el plat fort: Un curiós encierro que destaca per la corda tricolor que lliga al bou i la badana decorada que el corona. Durant el seu recorregut, el bou té parada a determinades cases de la localitat on, a la manera de corteig o ofrena, on és lligat durant uns instants, amb la corresponent mistela i dolços per part dels que allà habiten. És una festa que pot recordar al toro nupcial que encara es celebra a moltes localitats de la Península.
Aquesta festa és coneguda entre els aficionats a les muixerangues per una curiositat de la que volem parlar a continuació. Després del bou un dolçainer guia a la multitud cap a la plaça, on es ballen les torrás, una mena de seguidilles. Serà després quan, de sobte, comencen a sonar les notes de la muixeranga. Seguidament alguns joves començaran a pujar els uns damunt dels altres, intentant alçar torres humanes. Ho fan de manera caòtica i improvisada, sense preparació prèvia. Alguns s’agarraran formant una base, sobre la que desordenadament pujaran tres o quatre joves més. Rematarà la precària construcció algun valent que s’alçarà sobre el tercer pis o es conformarà amb aixecar-se un poc a genollons. Brusca demostració que contrastarà amb la solemnitat de la melodia.
Xiva és territori de frontera, i com a tal mostra una rica barreja de cultures entre les tradicions valencianes, aragoneses o castellanes. Barreja que podem apreciar a la seua parla xurra, però també a aquestes festes que ara provem de descriure. La presència de la dolçaina, el cant de les albaes, les fogueres o aquesta mateixa melodia de la muixeranga així ho demostren.
Poc sabem sobre l’origen d’aquesta tradició d’alçar torres humanes improvisades, si bé tenim fotografies que ens permeten remuntar-les al menys fins els anys 50. És una pràctica que podem posar en relació amb les cucanyes o pals de pollastre que es celebren a localitats veïnes com Calles o Chulilla, en les que els joves demostren la seua habilitat construint torres per arribar a una recompensa en forma de gallina, pernill o rollo. És possible que les torres de Xiva també tinguen el seu origen en aquesta demostració d’habilitat, reminiscència d’algun antic tipus de ritus de pas. També s’ha suggerit que podria tractar-se de construccions humanes en honor a la Mare de Déu, a la manera que es fa a altres pobles com Titaguas o Peníscola, però la improvisació i el context festiu de les torres xivanes les diferencia clarament de la solemnitat amb que s’alcen les torres a aquestes localitats.
I per què, si és una tradició emparentada amb les cucanyes o pals de pollastre, es fa amb la melodia de la muixeranga? No està del tot clar, però és possible que no sempre haja sigut així. Si ens remuntem cap als anys 60 o 70 trobarem un visitant d’excepció a les festes de Xiva: Joan Blasco, dolçainer que va revolucionar el món d’aquest instrument, rescatant-lo de l’oblit i posant les bases de la seua pràctica moderna. Segurament Blasco acudira diversos anys a tocar a aquestes festes, atret per la seua importància. Mestre de l’Escola Municipal de Dolçaina a València, entre els seus alumnes destacava un xivà: Marcial Cervera, Pierres, que encara ara és el dolçainer que toca durant les festes. Encara que no tenim proves, hem d’imaginar a Blasco fascinat amb aquelles torres que els joves del poble alçaven després del bou, i coneixedor de la muixeranga, no va dubtar a acompanyar eixes construccions amb melodia d’Algemesí. Segurament la combinació va agradar i va replicar-se any rere any, fins agarrar forma de tradició. D’aquesta manera, qualsevol persona que s’aprope a Xiva el 17, 18, 19 o 25 d’agost podrà gaudir d’aquestes curioses torres després del torico de la cuerda.
