La crònica escrita per Honorat Navarro i publicada ja fa un temps per les Publicacions de la Universitat de València amb el títol de Fundació de la Cartoixa d’Ara Christi -a cura de Jesús Villalmanzo (València, 2004)- és un text en valencià del XVII, majoritàriament, i conté el Llibre de les coses més notables que han suçeït en esta santa cartuxa de Ara Christi, y dels benefactors d’ella. El manuscrit, que es conserva a l’Arxiu del Regne de València, havia passat desapercebut als historiadors, però de fa uns anys ja el tenim a l’abast. Cal assenyalar, per una altra part, que del monjo Honorat Navarro no sabíem res, fins aquell moment i, per tant, gràcies a aquella publicació, vàrem guanyar un autor més que en aquell segle XVII es va servir de la llengua del país per a redactar la seua història, allunyant-se, per tant, de la moda castellanitzant que s’anava imposant en la historiografia.
De Navarro, a través de la seua crònica, sabem que degué nàixer a València, que va prendre l’hàbit a Porta Coeli, el 1605, i que va estar en contacte amb el pare Joan B. Civera -el màxim representant de la historiografia i l’espiritualitat cartoixanes del segle XVII. En una obra d’aquest, s’inspiraria la crònica de Navarro. La importància d’Honorat Navarro, per altra banda, rau en el fet que va viure en directe el període fundacional d’Ara Christi, i és per això que la seua crònica conté valuoses informacions sobre la l'erecció d’aquella casa, i inclús, sobre incidents i anècdotes de caràcter estrictament domèstics que fan la seua lectura més interessant, en el moment que ens deixen traslluir la «humanitat» de les gents que transiten per les seues pàgines. De la crònica de Navarro cal dir, també, que va estar continuada per altres autors, a la mort d’aquell (1645), i va ser una font important de l’obra de Joan B. Giner i Aragon, Fundación y progreso de la Cartuxa de Ara Chirsti, encara que no citava per a res a Navarro, tot i que aquest havia estat mestre seu. En l’obra de Giner s’inspiraria, després, Josep Vicent Ortí i Mayor, per a redactar la seua Fundación del real monasterio de Nuestra Señora de Ara Christi (València, 1732), amb què, d’alguna manera, el treball de Navarro va persistir en el temps, tot i que ocult. Des de fa uns anys el tenim a l’abast. La història dels nostres segles moderns encara ens dona sorpreses ben interessants, de tant en tant, en l’àmbit de la literatura i la història.
