La Constitució espanyola disposa en l’article 3: «Tots els espanyols tenen el deure de conéixer el castellà i el dret a usar-lo» i «Les restants llengües espanyoles seran també oficials, d’acord amb els seus estatuts». Per la seua banda, l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, establix, en l’article 6:»Tots tenen dret a conéixer-lo i a usar-lo i a rebre ensenyament en valencià». La desigualtat i la descompensació són evidents.

Tenim l’obligació (els valencians, i els parlants de les altres llengües espanyoles), de saber el castellà, però no el valencià ni les altres llengües pròpies, només dret d’usar-les. Però eixe dret queda conculcat quan un empleat públic ens exigix que li parlem en castellà, cosa que passa sovint.

Eixe reconeixement de les altres llengües espanyoles en la Carta Magna de 1978 va estar molt bé en les dates en què es va redactar i aprovar. Uns quants anys en arrere haguera sigut impensable eixa disposició legal en cap llei espanyola. En la Constitució republicana de 1931 també hi havia una referència a «les llengües de les províncies i regions», però d’una manera restrictiva. El centralisme total, establit amb l’abolició dels Furs en 1707, condemnà el valencià i les restants llengües espanyoles a la condició de llenguatges familiars, col·loquials, etc. I les apartà dels usos públics i formals.

Només es toleraven oralment, en el cas valencià, els diàlegs en el Tribunal d’Aigües, els bandos municipals, manifestacions festeres, Falles i altres celebracions festives, el teatre saineter i altres àmbits informals.

Eixa tolerància, després de la guerra, es devia, més aïnes, al desconeiximent del castellà en àmbits populars i al folklorisme. I després, a la progressiva conscienciació lingüística, que desembocà en la legalitat constitucional i estatuària de la resta de llengües espanyoles.

Per tant, la referència als altres idiomes espanyols en la Constitució del 78 va ser tot un avanç respecte a la marginació sofrida des de l’abolició dels Furs, en 1707 (amb el parèntesi tímidament recuperador de la II República), però clarament insuficient en 2022.

De la mateixa manera que cal superar l’Estat de les Autonomies (molt encertat també en 1978) i passar a un model territorial federal, cal modificar la redacció del citat article constitucional, en el sentit de disposar que la resta de llengües espanyoles siguen oficials en tota l’Administració espanyola.

En el marc d’una reforma constitucional, en sentit federal, o per mitjà d’una llei de convivència de llengües cal que es considere i establisca que les diferents llengües espanyoles, a més del castellà, siguen també oficials en l'Administració General de l'Estat, amb el grau que es determine per llei. I que conéixer eixes llengües és un dret i també un deure dels residents en territoris que posseïxen llengua pròpia, a més del castellà, i especialment dels empleats públics. I cal apuntar que per a un país, estat, etc., amb territoris amb diversitat lingüística, el model polític territorial que més s’adiu a eixes realitats és el federal, com està demostrat, per exemple, a Suïssa, Bèlgica i altres. Però del federalisme i de les altres llengües espanyoles seguirem parlant.