8 de juliol de 1954. A Jaume Vidal Alcover. En aquesta carta, Fuster conta a Jaume Vidal Alcover, a qui s’adreça com a «benemèrit poeta», el viatge que han fet a Mallorca un grup de valencians (entre els quals hi havia Xavier Casp, el cap de fila de la representació valenciana, que pronuncià una conferència en el Círculo Mallorquín), amb motiu dels Jocs Florals celebrats a l’illa en commemoració dels centenaris de Joan Alcover i Miquel Costa i Llobera, i als quals no havia pogut assistir Vidal Alcover perquè estava preparant oposicions a notari. Tot i així, diu Fuster, s’hi van recitar els seus Sonets a Eurídice, amb clamorosa aprovació per part del públic. Fuster hi guanyà el tercer premi de poesia ex aequo amb Baltasar Coll. En els actes participaren Camilo José Cela, que aquell any s’instal·là a Palma de manera permanent, i Dionisio Ridruejo, antic falangista de primera hora, director general de propaganda i voluntari de la División Azul, que s’havia apartat del règim franquista i advocava pel reconeixement i l’acceptació de la llengua i la literatura catalanes. Fuster també hi fa referència a una altra festa literària, a Riells del Montseny, al dialectalisme dels escriptors mallorquins i valencians, que ell no compartia, i a la revista Pont Blau, publicada a Mèxic pels exiliats catalans, i en la qual col·laborava regularment.
Sueca, 8 juliol 1954
Sr. Jaume Vidal Alcover.
Palma de Mallorca.
Estimat amic i benemèrit poeta:
Ja t’hauran dit que vaig passar uns dies a Mallorca. Fou una excursió curta, però encantadora. Vaig conèixer gent, vaig veure paisatge, vaig menjar (o engaldir, si et sembla més bonic) ensaïmada, i vaig beure laccao (que, amb el palo, diuen —o tots són diendes— que és una beguda típica del país). Visitàrem (perquè també hi venia Xavier Casp) Blai Bonet, a qui em vaig quedar amb les ganes de preguntar què són les «sunyecleres». Vaig llegir uns versets (una miqueta derrenclits i carregats de tòpics) als Jocs Florals, festa particularment brillant, caracteritzada per l’escarotament de l’«elemento oficial» davant el discurs del senyor Ridruejo i per haver-hi sotanes abondo (aquesta paraula, abondo, serà segurament d’origen mossàrab, perquè, ja se sap, les paraules que acaben amb -o, com homo i bronzo, deuen ésser procedents dels mossàrabs). Una sotana impressionant era mossèn Riber, de l’Acadèmia, amb uns ulls de no estar bé del bolet que feien por. També vam fer un sopar, que resultà molt animat. Tothom, o tot lo món, deia a cada moment: «Ací (o aquí, ja no recorde ben bé si diuen aquí o ací) falta En Jaume». Naturalment, era cosa de lamentar la teua absència. I més encara quan aquesta absència tenia una causa tan trivial com la teua voluntat de fer-te notari. Fer-te notari! Quin destarifo! (O: quin deslligo! —més mossarabismes. No sé el senyor Fabra perquè no els posà al seu Diccionari. Hauré d’escriure una carta a Destino protestant-ne). Tinc el major respecte al notariat (tot i que em fan gràcia aquells versos insidiosos de Don Neftalí Reyes que diuen allò de «asustar a un notario con un lirio cortado». Don Neftalí Reyes, conegut autor de Residencia en la tierra, és jueu i això ho explica tot: aquests jueus són perillosíssims, i la civilització occidental i etcètera, tan ària i incircumcisa ella, no els hauria de tolerar). Els encisos de la Llei Hipotecària són suficients per a entabuixar (fins a extrems irreparables) la més violenta sensibilitat poètica. Però jo estic convençut que no seràs notari. I si arribes a ésser-ho, pitjor per al notariat. És clar que jo, per la meua professió, no puc llençar la primera pedra: els advocats som una espècie d’alcavots de la burgesia.
També recorde que em vares dir que per a tu el Mediterrani significava, entre altres coses menys aptes per a menors, la possibilitat d’ésser alhora notari i poeta. En fi, m’és igual i me’n fot. Però el cas és que tu no hi eres, durant la nostra estada a Mallorca. Vaig sentir recitar els teus Sonets a Eurídice, i vaig poder comprovar que, «entre los poetas jóvenes», tens un bon cartell. Quan van dir el teu nom, el públic que ocupava el Teatre Principal (un públic, m’ho garantitzaren, selectíssim) va aplaudir i va dir viva. També van aplaudir el senyor Guillem Colom, no cregues. Era un públic equitatiu i ben educat, vaja. També van haver, al Círculo, unes conferències molt discutides. I, en algun moment, les barbes del senyor Cela... Uns dies abans havia estat a Barcelona (jo, no don Camilo), en un altre «guateque» literario-musical, celebrat a Riells del Montseny. Els barcelonins estan una mica escamats amb aquests aires revolucionaris, en matèria lingüística, que heu pres els «noui» (com diria Dolç) mallorquins. Jo crec que no hi ha per a tant. Ara, els valencians del grup Casp han escrit una carta a Destino, adherint-se a la vostra. He declinat l’alt honor de firmar-la, perquè ni Dolç, ni vosaltres, ni (és clar!!) els amics valencians, no plantegeu el problema clarament, i perquè, en última instància, jo tinc la meua opinioneta particular que resulta distinta de totes les formulades. No vol dir açò que, un bon dia, jo no la faça pública en alguna banda. De moment, et repetiré una sospita que ja he expressat a Sanchis en una altra ocasió: ¿No acabareu, si aneu fins a les últimes conseqüències, per escriure «El Cristu benditu» en català?... I a propòsit d’escriure. Fa temps que em vas prometre un conte per a Pont Blau. ¿Per qué no l’has enviat encara? En aquesta publicació els escriptors mallorquins estan molt mal representats: vull dir, no hi estan representats, en absolut. ¿És que tan satisfets (o pagats) esteu amb el vostre «esplèndid aïllament», que no voleu dignar-vos aguaitar el nas (literàriament, s’entèn) fora de casa vostra?... Bé. Records a tots: a Sanchis, als Moll, a Llompart, a Moyà, a Bernat Vidal, a Blai, a l’estàtua de Ruben Darío, al senyor Bisbe...
Sr. Jaume Vidal Alcover.
Poeta, narrador, dramaturg i assagista. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, el 1949 es traslladà a Madrid per a preparar oposicions a notari. Tornà a Palma on residí entre 1953 i 1957, quan marxà a València a cursar la carrera de Filosofia i Lletres. Aleshores, com mostra la carta que publiquem, ja coneixia Fuster. Els anys següents va estar sempre rodant, entre Madrid, València i Mallorca, fins que el 1968 s’instal·là definitivament a Barcelona, on va acabar la llicenciatura en romàniques. Més tard obtindria el doctorat en filologia catalana, titulació que li permetria impartir classes de literatura catalana en la Universitat Rovira i Virgili. Va ser company sentimental de l’escriptora i regidora de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona Maria Aurèlia Capmany, amb qui va traduir A la recerca del temps perdut de Marcel Proust. També traduí Foscolo, Rimbaud, Thomas Mann i Brecht. Entre les seues obres destaquen els poemaris Sonets a Eurídice (1962) i Terra negra (1970), la novel·la Tertúlia a ciutat (1976) i la tetralogia Els anys i els dies (1987-88).
