Suscríbete

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

L'últim Fuster

No es tracta de santificar ningú. I menys Fuster, el gran escèptic. Aquest reportatge coral és un intent d’aproximació a l’últim Fuster, aquell que va dir que portava mort des de 1982. N’és també una manera de recordar l’assagista en els 30 anys de la seua mort amb les veus de Toni Mollà, Jaume Pérez-Montaner, Manuel Boix, Artur Heras, Carme Gregori i Eliseu Climent, entre d’altres

El aleshores conseller de Cultura Andreu López parla amb Joan Fuster i la directora general de Patrimoni Cultural del moment, Evangelina Rodríguez, en un acte en 1991. HIGUERAS

Aquest reportatge, que pretén ser una aproximació a l’últim Fuster, ha de ser gens doctrinari i obert de ment. Per justícia amb el personatge retratat, aquell que va morir el 21 de juny de 1992, ara fa trenta anys. Aquell que, però, portava ja deu anys mort, segons la provocadora afirmació a Toni Mollà en les seues Converses inacabades.

L’últim Fuster comença per a alguns aquell dia de setembre de 1981 que van esclatar dues bombes en la seua casa, el número 10 del carrer Sant Josep de Sueca, un dels llocs imprescindibles si calguera fer una ruta de la política i cultura valenciana contemporània. Per allí han passat pràcticament tots els protagonistes d’ambdues branques. Tanmateix, ell va posar la data del 82 de la seua ‘desaparició’ pública per allò de l’estrena valenciana del nou règim de les autonomies després d’una llarga —i traumàtica, més en el seu cas— Transició.

«Fuster quedà molt tocat per diverses circumstàncies, sobretot per l’atemptat de setembre de 1981 i pel desenllaç del procés autonòmic valencià. Cal dir, però, que sempre havia estat enormement escèptic. Un escèptic actiu». Qui parla és Eliseu Climent, un dels marmessors de Fuster. L’editor és una de la desena de veus que participen en aquest reportatge.

Jaume Pérez-Montaner és altra. El poeta estava aquella nit fatídica de 1981 de l’intent d’assassinat d’un escriptor. Possiblement el fet violent indica que era alguna cosa més en l’imaginari dels valencians, dels que el respectaven i admiraven i dels que el detestaven. La segona bomba era la que buscava fer més danys. El poeta conta que per només uns segons no va quedar destrossat per aquell segon artefacte, detonat segons després del primer, quan havien eixit a l’exterior de la casa de Sueca. «Vaig veure el fum i vaig començar a córrer avisant els veïns que com nosaltres hi eren al carrer», recorda.

Tot ja és passat. Però assenyala el punt fosc d’on venim, ara que es celebren tantes fites, els 40 anys de l’Estatut, el centenari de Fuster... I perfila un dels trets de l’últim Fuster: el desencant.

«Som moltíssims els desencantats per la política i els polítics de l’anomenada Transició. Fuster ho va intuir i veure ben aviat; els seus escrits d’aquella època solen ser ben clars, i la seua actitud també». Parla Pérez-Montaner. Desencant no és sinònim de frustració, però. «Frustrat? Quasi segur que no, i menys encara pel que fa a la situació cultural del país que, amb tots els seus daltabaixos, ell sabia que havia assolit un nivell ben lloable», afegeix.

Resignat i desencantat, sí, diu Toni Mollà, però «no frustrat. El seu escepticisme preventiu li impedia esperar segons què». Qüestió d’expectatives, ja es veu. I després d’allò vist i viscut entre una dictadura i una Transició problemàtica, l’escepticisme estava ben ferm.

El filòleg i professor Francesc Pérez Moragón coneixia Fuster activament des de principis dels anys 70. «La frustració de Fuster davant l’evolució de la política a Espanya o al País Valencià és més dels anys inicials de la Transició, amb els embolics de la preautonomia i l’efervescència de l’anticatalanisme», explica.

«El darrer Fuster no era un home content per la situació política imperant i estava un punt desencantat. Però també era conscient que s’havia avançat molt», coincideix Eliseu Climent.

Els més joves també ho veuen així des d’una òptica més professional que personal. La poeta i acadèmica Àngels Gregori tenia nou anys quan Mollà i Fuster enregistraven la seua conversa inacabada (per la mort de l’assagista): «Segurament, avui continuaria sentint-se desencantat i evidenciant-se problemàtic. Han passat cent anys del seu naixement i continua sent el més modern que ha donat el País Valencià».

Per tal de comprovar que Fuster, cent anys després de nàixer, seixanta després de publicar Nosaltres els valencians i trenta després de morir, continua «evidenciant-se problemàtic» només cal visitar el vídeo de la compareixença de premsa posterior a l’últim ple del Consell de la Generalitat, divendres passat. Un periodista s’interessa per la despesa de l’Any del «falangista» Joan Fuster i demana la comparació amb allò invertit en la commemoració de l’esculptor Marià Benlliure.

Nosaltres els valencians és la clau de la caixa per a entendre el Fuster «problemàtic». N’és també el Fuster que fa pensar, el que obri nous horitzons de pensament i de futurs polítics. Futurs que anirien quedant desplaçats per la realitat «consensual», en adjectiu de Toni Mollà.

Joan Lerma va ser el president de la Generalitat entre 1982 i 1995, els anys de l’últim Fuster. La relació entre ambdós, segons historiadors, va ser de daltabaixos, encara que el polític socialista té ara un record diferent: «No sé què diran historiadors o crítics, però la nostra relació personal va ser sempre bona i la seua desaparició va suposar per a mi un gran dolor i per als valencians una gran pèrdua. Personalment el trobe a faltar».

Malgrat tot, en les paraules de l’expresident en recordar la figura de l’escriptor es pot trobar el fil de les diferències polítiques, tal vegada insignificants ara, passats els anys, però rellevants aleshores. «Plantejava un projecte per als valencians que alguns prengueren com a dogma, però al meu parer ell tenia un esperit molt més obert».

El dogma, possiblement assolit més per alguns seguidors que per un escèptic per naturalesa (sense ànim d’idealitzar tampoc). «Nosaltres els valencians marca un abans i després en la nostra consciència de valencians, un punt d’inflexió imprescindible en la nostra modernitat», diu Jaume Pérez-Montaner.

Fuster no era crític d’art, com ell recordava sovint, però va escriure moltes pàgines sobre art i va ser reclamat en moltes ocasions per a catàlegs i exposicions. Els artistes eren també habituals del carrer Sant Josep de Sueca i les seues tertúlies sense fi. Impossible no citar Andreu Alfaro. O Armengol. O Manuel Boix. O Artur Heras. Aquest últim destaca de Fuster eixa vessant política, «la identificació a un projecte de país del qual va rebre moltes adhesions però no menys greuges».

Sempre el negre al costat del blanc quan es parla de Fuster. El mateix record d’Heras pot servir per a apuntalar la frase. La imatge que li queda de les últimes visites no és massa bona: «Càustic, va mantenir un to mordent i agre en una conversa breu». El negre (ja hem dit que no es tractava d’idealitzar). El blanc és el text que el de Sueca va redactar per al catàleg de l’exposició Imatge i Paraula als segles XIV-XV a la Llotja de València a finals de 1985. El Fuster de la mirada «curiosa i afinada» parlava així de la Itàlia del Quattrocento: «Tota Itàlia quedà ‘valencianitzada’: plena de cardenals, de putes, de soldats, de poetes, de pillastres, de negociants honestos, immigrants del País Valencià».

Boix el va tractar fins el final. De 1990 a 1992 va estar preparant l’exposició El punt dins el moviment. «Com que Fuster no tingué telèfon fins a les últimes setmanes de vida, allò més oportú per a xarrar i conversar amb ell era quedar en sa casa i, després, eixir a dinar o a sopar», explica el creador de l’Alcúdia a aquest diari. Casa Salvador, a Cullera, era un destí habitual en aquelles eixides gastronòmiques si algú tenia cotxe, afegeix Pérez Moragón.

Un referent sobreexplotat

Aquell últim Fuster amb voluntat de desaparèixer entronca fàcil amb el tarannà de l’assagista. Només cal escoltar Vicent Pitarch, altre dels habituals del cercle de Fuster. «Amb la trentena d’anys fets, Fuster va començar a declarar-se vell: ‘¿No veieu que ja soc un ancianet misericordiable?’ Era la vellesa que anunciava la mort, no pas desitjada per ell, sinó provocada per la sobreexplotació que vam fer». Com a pare (sense títol) d’una pàtria problemàtica, l’escriptor era buscat repetidament per polítics i prohoms de la cultura. «Ho deixava ben clar en la resposta a la sol·licitud d’un article: ‘Tots conspireu contra mi. Voleu induir-me a l’autoassassinat, que seria una cosa ben diferent del suïcidi’».

Toni Mollà matitza sobre aquella etapa als anys 80 que era «una ‘mort en vida’, una mort voluntària i circumstancial que et permet continuar observant com ‘viuen’ els teus contemporanis». Diguem-ne «una mort observant». Entre 1982 i 1983, Fuster deixa la vida pública, però «continua la faena autoimposada en la càtedra nacional-popular que va ser sa casa», agrega. «El recorde resignat, però gens nostàlgic».

Carme Gregori Soldevila va ser alumna de les clases de doctorat de Fuster en Filologia Catalana i després companya de departament universitari i estudiosa de la seua obra. «Era un home cansat de la vida social, però pense que estava retornant a l’escena pública i mantenia els seus interessos culturals intactes», afirma sobre aquell temps final.

«Aqueixa era una de les seues maneres d’epatar, d’impressionar. Però Fuster sempre estigúe ben viu, i actiu, i preocupat i ocupat en mil coses simultàniament, malgrat els anys», assenyala Manuel Boix.

Fins als últims dies van estar prop d’ell els suecans Jaume Lloret i Salvador Vendrell, entre altres. Els dos són amics de l’escriptor i formen part dels fusterians del número 10 del carrer Sant Josep. Lloret és, de fet, el seu metge, la persona que li fa les revisions durant els últims anys de vida, qui està el dia de la mort i qui l’atén mesos abans per una caiguda a la seua casa que li provocà una fractura al braç. «Quan el tracte com a pacient no parlem quasi de política, però sí es nota que està decebut amb la situació del país», recorda Lloret.

Més que com a un intel·lectual, creuen que Fuster va ser vist durant la dictadura i la Transició com «un dirigent polític», un aglutinador de la «vertadera oposició al franquisme». «Fins i tot va ser espiat per l’ambaixada dels EUA», recorda Lloret. Consideren que la figura de Fuster «era molt incòmoda en el seu moment i ho és encara». Els seus posicionaments polítics, desgrana Vendrell, sobre la senyera, la llengua i el país no només eren contraris als de la dreta sinó que per a l’esquerra suposaven una possible pèrdua de vots. Però al costat de la utopia estava el pragmatisme. Sempre. «És una persona possibilista i quan deia que el País Valencià serà d’esquerres o no serà és perquè sabia que no podia comptar amb la dreta, però si haguera tingut una opció per tal que el bisbe començara a fer les misses en valencià n’estic segur que s’haguera reunit amb ell».

Una barreja de pragmatisme i manteniment dels somnis és el que fa possiblement que continue actiu fins el final. Pérez Moragón el va veure per última vegada en un d’aquells dilluns que anava a la Facultat de Filologia de València, sempre amb Josep Palàcios, amic i hereu. Aprofitaven després per a fer una mica de tertúlia. Amb més calma, explica, el va veure el 6 de maig de 1992, quan van anar a Sueca per convidar-lo a fer la conferència inaugural d’un congrés a la Universitat Jaume I de Castelló per al desembre següent, en commemoració del 60è aniversari de les Normes de Castelló. Va acceptar de seguida. «En aquelles últimes ocasions, Fuster estava quasi sempre animat. Encara que les converses a la tertúlia no podien ser sempre tan vives». La Fundació Huguet i el Consell Valencià de Cultura són institucions on va continuar actiu en certa manera. «No va ser una mort absoluta. Continuà tenint activitat. Tot això de ‘la mort’ prèvia equivalgué sobretot a una etapa de relatiu silenci públic, que durà uns pocs anys. Ara, durant aquell temps continuà intervenint», afirma el professor.

Trenta anys després de la mort, en plena efervescència de l’Any Fuster, la pregunta seria qui és Joan Fuster avui. «No és només un escriptor sinó un desinfectant. La seua mirada crítica continua sent el millor antídot contra tota mena d’essencialismes», diu Toni Mollà. Altra cosa són les celebracions. «L’Estatut d’Autonomia és la declaració d’intencions del que vindria. Potser per això el celebren amb les banderetes i dolçaines que Fuster detestava, ves a saber», explica també.

«Fuster va tenir la voluntat de fer el País Valencià més universal, ambiciós i plural, i no hem avançat massa en aquest aspecte» comenta al respecte Àngels Gregori. «És ell millor assagista de la literatura catalana contemporània, de nivell europeu. Em quede amb l’esperit crític i la fina ironia; també amb un estil literari singular i enlluernador», valora Carme Gregori.

«Sense les seues reflexions, el poble valencià no haguera sigut mai el que ara som», assenyala Manuel Boix. Fuster és «un humanista i assagista capdavanter de la cultura europea del segle XX i un il·lustrat savi i radical». És la visió del lingüista Vicent Pitarch.

«Un intel·lectual ben representatiu, segurament el més profund que ha donat aquest país al llarg de segles», diu Jaume Pérez-Montaner. I Eliseu Climent, doctorat en incomoditats, també en diu la seua: «Continua incomodant molta gent i continua sent un referent per molta d’altra. Estic convençut que ha estat l’intel·lectual més important de la història del País Valencià».

Ja hem dit que la voluntat no era santificar ningú. Menys Fuster. Així que ens quedem amb el pensament de Boix sobre si l’amic de Sueca estiguera ací, en aquest reportatge coral: «En acabar de respondre les preguntes, Fuster alçaria les celles i diria ‘Què et pareix?’» Doncs això, què et pareix?

Compartir el artículo

stats