50%DTO ANUAL BLACK FRIDAY Levante-EMV

Levante-EMV

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

La reina d’Anglaterra i el pimentó torrat

Resta ben clar que Isabel II ha fet més pel seu país, per mantindre la imatge d’estabilitat, discreció i cohesió, que altres monarques europeus vividors i irresponsables

la reina d’anglaterra i el pimentó torrat

Disculpen vostés, però a mi tot allò dels funerals de sa majestat Isabel II d’Anglaterra no deixa de causar-me un estat d’astènia, o de letargia, o d’avorriment, tant se val, que em té una mica preocupat. Afortunadament, sembla que el rebombori mediàtic ja ens ha retornat l’enyorada pau. Qui sap si al rerefons d’aquest estat s’hi troba la pell socarrada i descreguda d’un valencià, perifèric per definició, per al qual allò de la monarquia anglesa està inevitablement associat als acudits i l’humor o, si més no, a les xafarderies de la premsa del cor o l’interès del personal i els mitjans de comunicació d’arreu del món per cobrir un esdeveniment que tothom qualifica, no ho negarem, d’històric.

Comprenc les altes consideracions de la pompa i els protocols d’estat, i totes les cantarelles relacionades amb la monarquia anglesa i altres assumptes íntimament lligats amb les atàviques monarquies europees, etcètera. Però, com diria el nostre poeta Vicent Andrés Estellés, ignorem Les estances de Riba i les Rimas de Bécquer, i ens sentim més pròxims al pimentó torrat que a l’esplendor de cartó/pedra que bateguen els oripells i els fastos oficials.

A més, això de tindre dret als privilegis de l’estat pel fet del naixement, com a l’edat mitjana, i abans, i molt abans, no deixa de ser una entelèquia que en temps de la modernitat democràtica ens causa un cert estupor.

Això no obstant, haurem d’admetre, que el fervor que li han expressat de manera entusiasta els milers de persones que han assistit als funerals, un autèntic espectacle televisiu, no és únicament una qüestió d’amor desinteressat dels súbdits a la reina, sinó conseqüència d’un regnat de setanta anys intel·ligent, discret i eficaç.

Això diuen els analistes. Isabel II ha sigut una monarca hàbil que ha cohesionat el país i els estats membres de la Commonwealth i, segons diuen, ha sabut fer sense dir ni pronunciar-se, utilitzant sàviament el seu subtil univers simbòlic, que no és poca cosa.

I diuen que va ser una reina progressista tenint en compte els embolics polítics i socials que va haver de lliurar des del 1952 i les limitacions del seu poder institucional. Per exemple, entre altres coses i sense anar més lluny, la rebuda que va organitzar a Nelson Mandela en la seua visita al Regne Unit perquè, a diferència de la premier d’aleshores, la inefable Margaret Thatcher, la reina s’oposava obertament al sistema d’apartheid de Sudàfrica.

De qualsevol manera, no cal entrar en més dilemes polítics. Resta ben clar que Isabel II ha fet més pel seu país, per mantindre la imatge d’estabilitat, discreció i cohesió, que altres monarques europeus vividors i irresponsables, que a més d’acabar el regnat abans d’hora i haver d’exiliar-se fora del país, han desprestigiat de tal manera la monarquia que han venut als mateixos dimonis els seus familiars i successors.

Paradoxalment, el regnat del fill d’Isabel II, Carles III, s’inicia amb una deixebla de Margaret Thatcher, la tori Liz Truss, com a primera ministra que recollirà una de les crisis més profundes que ha conegut mai el Regne Unit. D’una banda, les nefastes conseqüències del Brèxit, la crisi energètica, la inflació, i sobretot l’aïllament amb què haurà de fer front a tots els problemes acumulats. Els presagis no són gens bons, diuen. Tampoc Carles III ho tindrà fàcil. Alguns dels 56 països de la Commonwealth ja han obert l’escletxa del republicanisme. No accepten de cap de les maneres el colonialisme residual, tot i ser únicament protocol·lari, que comporta pertànyer a la corona d’Anglaterra, i més encara després de la mort d’Isabel II.

La imatge del fill no és, més enllà de les pompes oficials, la mateixa. Un monarca que, d’entrada, ja ha donat mostres del seu talent mediàtic amb l’episodi de l’estilogràfica i la tinta. Ho lamente, hauré de ser un cas perdut. Però només veure el rostre de Carles III no puc evitar caure en un estat d’inexorable disposició a la rialla, i que em disculpe sa majestat, la culpa és de l’insigne humorista José Mota. Maleït pimentó torrat!

Compartir el artículo

stats