Navaixes, 30 de juliol de 1962

«una literatura com la meua està als antípodes de tota forma de genialitat específicament ‘literària’»

Benvolgut Fuster:

«una literatura com la meua està als antípodes de tota forma de genialitat específicament ‘literària’»

Ací estic, en un poble bonic, sense enterar-me de res del que passa pel món i ben aïllat. Un bon marc per a llegir el teu Nosaltres… (ja està llegit; i sencer, perdona). La gent parla amb tonada aragonesa, però ara, en l’estiu, són més els que parlen valencià: una invasió de tribus del Cabanyal, instal·lades en les cases dels llauradors indígenes.

«una literatura com la meua està als antípodes de tota forma de genialitat específicament ‘literària’»

Bé, no sé res de vosaltres. Li vaig donar a Richart l’adreça del meu cunyat per a que arreplegara els France Ob., però m’han dit que no hi ha anat ningú per ells.

«una literatura com la meua està als antípodes de tota forma de genialitat específicament ‘literària’»

Com pots compendre, disfrute de prou tranquil·litat. No m’he portat, però, molts llibres, per a obligar-me més a escriure. Ja saps que sóc més passiu del que cal i que per això em resulta més fàcil i temptador deixar-me endur per la lectura que omplir unes quartelles. Clar que a l’hora d’escriure es paguen les conseqüències. Difícil vèncer la inèrcia i crear-ne un altre que em permetisca emborronar uns papers. Tanmateix, faig un esforç per veure si supere eixos inconvenients. A vegades pense que patisc una malaltia que em fot a l’hora d’escriure: una espècie d’inhibició, com si el cervell fóra un moll que no hi ha manera de fer botar tot i que està carregat. (Fes el favor de no fer-ne burla.) A vegades em sent menys generós amb mi mateix i ho atribuïsc a això que tu —acusant-me o definint-me— anomenes «confusió mental». Tracte de tancar els ulls i tirar-me a l’aigua, escriure. Comencen els dubtes. Per on començar? Car es presenten molts punts de partida. Quin d’ells agafar? Em decidisc. En realitat, qualsevol començament entre alguns que siguen bons, val. Doncs bé, hi continue. Òmplic dos o tres planes. Una espècie d’inseguretat m’acompanya com una ombra. Comence a perdre el convenciment a mesura que continue escrivint. I amb això un cert avorriment… i acabe trobant-me en terres d’aiguamoll… Malaltia i confusió. Tanmateix, ho deixe, em manca l’exercici i l’hàbit. Vull dir que no renuncie i empraré aquests dies per veure si és possible treure la mà del carabassí. Veuré si puc endur-me a València algunes coses acabades —com siga— i esperar el que tu em digues. El mal és que si em donara compte d’algunes coses, crec que, de repent, tot es faria fàcil. Això m’ha passat algunes vegades en altres terrenys.

«una literatura com la meua està als antípodes de tota forma de genialitat específicament ‘literària’»

T’envie un exemplar del Nosaltres… per a que faces el favor de posar-li una dedicatòria a Camilo Pascual (ben afectuosa) i l’envies a Alcoi (Pelayo, 1).

«una literatura com la meua està als antípodes de tota forma de genialitat específicament ‘literària’»

Com el meu cunyat ve a Navaixes amb la seua furgoneta prou a sovint, aprofitaré algun viatge que coincidisca un dilluns per a que ens pugam veure. Veges si pots posar-me unes lletres per a saber si és el dilluns quan vas, perquè potser Richart no està en València o tu te n’aniràs a Barcelona o a algun altre lloc.

«una literatura com la meua està als antípodes de tota forma de genialitat específicament ‘literària’»

Una forta abraçada de

Sueca, 11 agost de 1962

Pepito Iborra:

He estat uns dies fora de casa —una excursió curta, massa curta, a la Costa Brava, a fi d’airejar-me i de dedicar-me a la contemplació de la naturalesa—, i mentrestant hi ha arribat la teua carta. Moltes gràcies. Veig que estàs bé d’esperit, si no de cos. Totes les punyetes que m’expliques sobre el problema d’«escriure», són simples preocupacions infantils, i demostren, en efecte, que no tens cap altre maldecap més important. Quina sort! De tota manera, no passes ànsia: mai no seràs allò que se’n diu un «estilista» ni un «escritor vigoroso». Déu Nostre Senyor no t’ha cridat per aquest camí. Tota la literatura que seràs capaç de segregar en aquesta vida —i en l’altra— haurà de ser, necessàriament, una literatura grisa, inodora, d’intel·lectual esterilitzat per la lectura i per la indolència. Més o menys: una literatura com la meua, que és als antípodes de tota forma de genialitat específicament «literària». La gent com ara nosaltres, al màxim que podem arribar, és a dir quatre cosetes òbvies amb un cert ordre i una certa claredat. I, en conseqüència, l’únic recurs —i l’única obligació— que tenim és això: dir les coses —les quatre cosetes— amb ordre i amb claredat. Sí, home: clare ac distincte, fotre! Et tout le reste est littérature! Bé.

¿I per què no li escrius unes lletres a Ventura? El pobre està una mica sorprès de comprovar que encara no t’has dignat dir-li res. Com que supose que no en saps l’adreça, ací te la done: Foyer International Catholique. 111 av. Paul Vaillant-Couturier. Gentilly-Seine. Hala, escriu-li de seguida. Richart està indignat perquè encara no ho has fet. Ja sabem que vius als núvols, però Ventura necessita la companyia d’alguna carta nostra, de tant en tant.

Jo seguisc pujant a València cada dilluns, si no és festa i salvo error u omisión. Si algun dia t’hi deixes caure, ja ens veurem. He rebut el llibre per al Camilo: l’hi enviaré dilluns mateix. Records a la família, i una abraçada

Joan