Amb Paco Cabanes El Genovés, la pilota es converteix i adquireix el caràcter de la vida. Des que l'oncle Tonet, el seu professor de la infància, apostà cinc duros que amb vuit anys s'imposara a Màxim, un veterà jugador i figura al poble de Genovés, fins despús-ahir, dia de la seua mort.
L'autenticitat no garanteix la qualitat del joc, quasi inabastable, però com El Genovés posseïa eixa virtut com a persona, la seu mestria es multiplicava. I a més provocava una adhesió dels aficionats que ha arribat més enllà del dia del seu enterro: «Paco feia fàcil allò que era impossible», declara Toni Mollà, biògraf del pilotari més universal amb el llibre El Genovés -editat per Tàndem Edicions en 1996-, dins del trinquet de la localitat de la Costera, mentre espera el fèretre del difunt jugador.
«El que més destaque de Paco és la seua naturalitat», aclareix el periodista, qui mai oblidarà el colp heterodox «entre la butxaca i el carxot per a pegar-li de costat a la pilota» perquè jugava amb les galeries prohibides.
Quan Paco era xiquet, mai hi havia fi per a jugar a pilota. De fet, el dia de la seua primera comunió, mentre sa mare feia el xocolate del convit, ell amb, les sabates de xarol i vestit de mariner, va anar raspant pel carrer amb els didals. «La seua cavallerositat era meravellosa. Sempre defensava l'honor dels cavallers. No mentia als seus amics i si la pilota feia dos bots, ho deia», rememora l'escriptor.
A punt de complir els dotze anys, el seu pare, un fanàtic de la pilota, va faltar: «El consell més gran del meu pare va ser que fera cas a ma mare. Em va apesarar molt que no gaudira de la meua carrera», deia sempre l'històric jugador de la vaqueta, qui de jove, gran dominador del raspall, va passar ràpidament a l'Escala i Corda contra la seua voluntat: «Els pilotaris del meu poble em van convidar que em dedicara a l'Escala i Corda perquè tenia millors condicions», va afirmar en més d'una entrevista.
Més tard, Enriquito d'Alzira, trinqueter de Benissa, el va incloure en l'equip juvenil d'eixa localitat per a formar-se com a jugador. En la seua trajectòria també apareix el nom de "Canana", qui li va donar el seu primer treball remunerat d'obrer i, per les vesprades, anaven al trinquet junts, els primers anys per afició i després per dedicació.
Com tots els grans genis, Paco també va tindre les seues manies, les seues supersticions. Mai es va posar per a protegir-se la mà una carta amb el pal d'or: «Abans jugava sense res a la mà que amb una carta d'ors», va expressar ell mateix.
Així mateix, l'any 1973 va plantar cara a Antoni Reig, «Rovellet» i a Eusebio: «Tonín ha sigut un prodigi, feia un joc de la pilota molt bonic», va definir Paco al seu amic. De fet, en una partida a Gandia, Rovellet li va donar la faixa roja -el senyal del guanyador- a El Genovés perquè li ho va dir Natalio, un pilotari de Torrent. Un altre gran rival va ser Álvaro, contra qui va jugar la recordada Partida del Segle en 1995 a Sagunt: «Dies abans em va dir que anava a guanyar. Ell estava convençut. Em va dir que Pigat i Oltra sí que li podien véncer, però que Álvaro no. L'única resposta que em va donar va ser que ell no havia begut l'aigua de la Font del Carme de Genovés», recorda Toni Mollà.
Siga com siga, sense El Genovés nosaltres els valencians no seríem tampoc exactament els mateixos: «En la conjunció copulativa entre Joan Fuster, que encarna la cultura culta, i Genovés, que personifica la cultura popular, està la nostra cultura». Gràcies, Paco, per difondre el món de la pilota valenciana per tot arreu. Història, llegenda i grandesa.
