Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

L'any que no es van celebrar les festes

El 8 de setembre de 1692, uns minuts després del migdia, el frare mínim Vicent Pastor, va pujar al púlpit de l'església del convent de l'Olivar d'Alaquàs. Aquell dia el poble celebrava la festa de la seua patrona. Fra Vicent va iniciar el sermó preguntant-se retòricament per les festes majors, les de l'Assumpció, que durant segles se celebraren entre el 15 i el 26 d'agost. A més de queixar-se que a la Mare de Déu de l'Olivar només se la festegés un dia, el 8 de setembre, al llarg del sermó, ens va anar deixant referències molt interessants sobre les festes majors d'aquell any. Va contar que per a la seua organització hi havia quatre clavaris o majorals, xicots joves, que s'encarregaven d'aconseguir els diners pels festejos; va parlar de la importància que les festes tenien per les donzelles, que aquells dies, a la vista de tots, gaudien dels balls, dels vestits que s'havien confeccionat per l'ocasió i de les joies familiars. I amb una clara intenció moralitzant, va fer menció dels jocs físics amb els quals es divertien i competien els homes. El sermó deixava entreveure que aquells dies eren especials i que tots, al llarg de l'any, els revivien a les converses familiars.

La lectura del sermó, conservat a un manuscrit de la Universitat de València, m'ha fet pensar en la importància que la festa tenia en aquell món rural on el conreu de la terra ocupava la majoria de les persones. Una bona collita de blat facilitava pagar els arrendaments, els censos i altres impostos i, si havia estat excel·lent, permetia estalvis per a divertir-se. Les festes majors venien en el calendari entre la sega i venda del blat, abans de la verema i la collita de garrofes i olives. Durant uns dies es reunien tots els membres de la comunitat i celebraven jornades de descans dedicades a l'intercanvi social on es renovaven els vincles entre les famílies; eren moments per acordar matrimonis o consolidar l'amistat, l'ajuda o les cortesies entre les persones, que feien fort al grup. El poble, al qual pertanyien uns pocs centenars de veïns, era el nucli de la vida, l'espai de sociabilitat; i les celebracions a través dels balls, les músiques, les processons, els jocs i els menjars, cohesionaven el grup humà, tant per ajudar-se a superar els problemes de les inclemències atmosfèriques com per alliberar-se de les persones violentes.

La plaça i el carrer major a més dels temples de l'Assumpció i del Convent eren els llocs on es consolidaven les relacions i s'establien els compromisos. I quan els dies de festa passaven quedava l'evidència d'haver reafirmat les relacions personals i aconseguit una més gran protecció per tots.

La nostàlgia de la festa major és la que feia que l'any que no s'havia pogut celebrar es recordés durant més d'una generació. Era difícil de creure que la festa del poble tan necessària per a la cohesió de les persones no es pogués celebrar; solament raons molts greus justificaven la seua suspensió. Així, sabem que no se celebraren l'any 1808, quan els soldats francesos ocuparen el poble després de la batalla de Sant Onofre, a prop de Quart i on moriren joves d'Alaquàs. Uns anys més tard varen interrompre les festes les epidèmies de còlera de 1834, 1855 i, especialment, la de 1885, on l'estiu varen morir 83veïns. Més tard, ja al segle XX, la Guerra Civil, va suspendre la tradició festiva.

Enguany, de nou, les expressions culturals, socials, espirituals i econòmiques de les festes majors no es poden manifestar a causa de la seua suspensió per una altra pandèmia. A tots ens agradaria gaudir de les festes; els clavaris, les clavariesses, les confraries, les associacions, els centres culturals, les institucions, com aquells clavaris de fa més de tres-cents anys, havien pensat unes festes majors sensibles, imaginatives, integradores..., però no s'ha volgut córrer el risc d'ampliar els contagis entre el veïnat; cal protegir la salut de tots. Quan passe el temps es parlarà de l'any en què no es van celebrar les festes i es recordaran els motius. De bon segur es pensarà que la decisió de la suspensió ha estat un magnífic acte de solidaritat i de cohesió social.

Compartir el artículo

stats