Passa sovint que un historiador aficionat entropessa amb una prova històrica però no sap què fer-se’n d’ella. O pitjor encara, pot manipular-la, tergiversar-la o, si cal, inventar-se-la. El frare franciscà suecà Amado de Cristo Burguera, publicà l’any 1921, Historia fundamental documentada de Sueca y sus alrededores. La publicació incloïa la imatge d’unes restes fòssils, presumptament humanes. La prova material, l’os, desaparegué, posteriorment, de les dependències municipals, com tants altres documents històrics i obres d’art.
Si, com assegurava Inocencio Carrión -paleontòleg, i el millor coneixedor del Plistocé valencià- en el seu moment les restes hagueren sigut estudiades per investigadors solvents es podria haver confirmat que aquell femur datava la presència humana en terres valencianes entre 1,3 i 1 milió d’anys. El pare Amado, però, vist el material, formulà dos hipotesi: que en la Muntanyeta dels Sants s’havien fet enterraments humans, sense precisar en quin moment, o bé que els havia portat allí «el horrible aluvión bíblico (Diluvio universal, que sucedió más de 4.000 años hace)».
A suggerència d’Inocencio vaig presentar una moció al Ple municipal per a protegir la bretxa a on estava el jaciment. Demanant una prospecció correcta i la recerca de restes que corroboraren o no eixa presència humana en Sueca. Vam topar contra la incomprensió dels polítics locals, fins i tot dels qui pareixien il·lustrats. Carrión, per la seua part, va publicar, abans de jubilar-se, el que ell coneixia del tema... i el temps va passant i la informació, conservada durant milions d’anys, cada volta serà més inaccessible. Mala combinació: historiador aficionat i polítics indolents que només actuen si el cas els pot fer creixer en vots.
Patim pseudohistoriadors i friquis, sense el candor del pare Amado, que per ideologia, ignorància, egotisme o diners, divulguen «estudis que defensen o argumenten idees controvertides basant-se en especulacions o bé en proves no del tot fiables, sobretot si pretenen legitimar algun objectiu ideològic de tipus polític, nacional o religiós». El llibre Pseudohistòria contra Catalunya. De l'espanyolisme a la Nova Història (Eumo Editorial), seria la resposta actual dels historiadors competents. En paraules de Vicent Baydal, qui amb Cristian Palomo, ha coordinat el treball de sis historiadors i filòlegs, cap dona, ai!, alcen la veu per a «desemmascarar les seues pràctiques i deixar ben clar que el que fan els seus pretesos investigadors no és història».
«És trist [es lamenta Gustau Nerín en El Nacional] que els historiadors professionals hagin de malgastar les seves energies i els seus recursos a rebatre teories realitzades per somiatruites o per manipuladors professionals». Més trist és que, quan el desficaci s'anteposa al trellat i les passions van per davant del coneixement i el sentit comú, només uns es vegen obligats a enfrontar-se i verificar o refutar el que els pseudohistoriadors interessadament i maliciosament propalen. Mentre que per la part «espanyola», els seus historiadors, resten afònics front a manipulacions històriques com les que fabrica Elvira Roca Barea per a empapussar les dretes espanyolistes. No els arrende les ganàncies, a Baydal i companyia, per demanar pau i trellat en una conflagració, incruenta però molt mediàtica, entre «Espanya» i «Catalunya», els arrearan pels dos costats.
