La frontera. Recorde eixa pel·lícula protagonitzada per Jack Nicholson, i estrenada en 1982. El cartell mostrava un policia, amb posat de perdonavides, sobre una bandera dels Estats Units i una xàrcia de filferro; al fons, un paisatge desèrtic. Em vingué esta imatge al cap en llegir la novel·la més recent de Josep Franco, La frontera (2022). En ella, no hi ha desert, i ens catapulta al segle XIII, al Regne de València. Així la descriu en un dels capítols inicials: «Hi havia una competència ferotge entre els nous pobladors i […] els combats a sang i foc no s’acabaven mai perquè en aquells territoris de frontera no hi havia límits, ni restriccions, ni lleis» (p. 61; l’èmfasi és meu).

De consciència de perifèria, en tenim: al sud d’un país del sud, en l’extrem d’una massa continental, amb una àmplia franja costera, i diversos rius en descens cap a la mar. Pareix que tot ens hi aboque. Fins i tot la llengua reculant vers la costa, patint la influència de la ponentada. Estem a la vora de l’existència, metafòricament i física. És a dir, ja no n’hi ha, de límit.

Però, de manera curiosa, esta condició marítima s’ha produït per la força dels elements, puix, de les quatre principals ciutats valencianes, tres són interiors (Elx, prou més interior que València i Castelló de la Plana), i només Alacant gaudix d’una vida marítima. No debades, Alacant fou la nostra gran esperança per a convertir-se en la Niça valenciana, i la formosa casa Carbonell, a l’inici de l’esplanada d’Espanya, n’era la primícia. D’altra banda, la destrucció de la costa, del Sénia al Segura, s’ha produït sense restriccions.

El binomi ciutat/horta també ha resultat determinant a l’hora de configurar-nos: l’elitisme capitalí enfront del seu entorn rural, terri. I la frontera ha existit perquè es veia —i es veu— la destrucció de l’horta com una victòria de la modernitat i el progrés. En el nostre subconscient ha calat impetuosa la imatge dels skylines lluminosos. Totes les ciutats volen ser Nova York! Algunes ho aconseguixen (Doha, Dubai, Singapur…) i altres, com Benidorm, es queden en el decorat per a benefici del neocolonialisme. I per a estos, per si s’enfaden i no hi tornen, no hi ha llei.

Per últim, ens hem convertit també en frontera amb Àfrica, i les pasteres que ens arriben, llançades des de, diguem-ho així, vaixells nodrissa a poques milles de les nostres costes, suposen l’últim ingredient per a ser perifèria de tothom i alhora territori de pas: ningú no el considera propi, és el lloc on es viu, no el seu lloc, la seua llar.

Els valencians no hem deixat mai de ser gent de frontera, puix sempre hem sigut nous pobladors. Les fronteres canvien (les valencianes, fins al segle XIX), i és difícil, per a qui ve de fora, comprometre’s amb l’autòcton que no es respecta. En eixa dissolució continuem: sense límits, ni restriccions, ni lleis. Delenda est Valentia.