Carta d'amor

Soc a Nova York, la ciutat que més he caminat, viscut i gaudit al llarg de la meua vida. Deia l’escriptor egipci Naguib Mahfuz que la teua llar no és el lloc on vas néixer, sinó el lloc on cessen tots els teus intents de fugir. Per a mi, amb els anys, això ha estat aquesta ciutat, que a diferència de Calvino amb Venècia, sempre que descric una ciutat estic parlant de Nova York. Perquè Nova York és tenir una escala d’incendis per fugir i dipòsits d’aigua als terrats per si de cas. I no saber què és la roba estesa. Wall Street, l’acròpolis dels nostres dies: un toro de bronze amb la força d’un déu molt antic. «I burn the way money burns», escriu la poeta que ens havia alertat de no llogar mai una habitació més enllà d’un cinquè pis. 

Quan són les tres de la vesprada a Nova York, encara és 1938 a Londres, diu Bette Midler amb un somriure burleta en un canal públic de la televisió. I Manhattan al fons, ballarines que es mouen en un duel bellíssim entre la disciplina i la força. Chrisler, Empire State, MetLife Building: quatre-cents metres d’alçada i una cintura de noranta pisos, les proporcions justes per entrar al paradís. 

Nova York és el vapor ixint del clavegueram com el cartell d’un desig que s’intueix, el vol d’una faldilla blanca a les ordres de Billy Wilder quan la temptació encara vivia a dalt. Era l’any 1955, i mentre Marilyn refrescava les cames amb el vent dels trens que passaven per la línia 6, a Oliva també refrescava, però d’una manera cruel. Va ser l’any de la gran gelada. 

Nova York és el pare del meu avi arribant a Ellis Island en un vaixell des del port de Normandia. És ell, als setze anys, a les portes del control d’Immigració mentre un funcionari emplena el seu permís. On dormiria la primera nit? 19 de maig de 1910: el mateix dia passaria el cometa Halley. El veuria, il·luminant el sostre de la ciutat? Tindria ganes, encara, de mirar més amunt? En el moment en què al cel s’anunciava la fi del món, el pare del meu avi entrava amb una maleta, caminant, per primer cop pels carrers de Manhattan. 

I soc també jo, Nova York, un segle més tard, anant fins a Ellis Island per remenar entre els arxius i comprar, com un souvenir, el paper que ara penja a la paret de la cuina de casa i que certifica l’entrada del pare del meu avi a les portes de la ciutat el 19 de maig de 1910, en el moment exacte en què el cometa Halley travessava el cel de Nova York.