Una de premis literaris valencians

La tardor és una estació propícia per als premis literaris al País Valencià. Desconec l’origen de la relació entre l’equinocci i la literatura, però no és la meua intenció esbrinar la seua gènesi. Ho deixe per al TFG o TFM d’un estudiant o professor desficiós. Servidor és més prosaic: només vull reflexionar sobre la situació que viuen els premis literaris valencians i fer-vos unes recomanacions.

Els premis tardorencs són molts i diversos: els Ciutat d’Alzira, els Octubre, els Alfons el Magnànim, els Ciutat de València, els Teodor Llorente de la Pobla de Vallbona, el Joanot Martorell, els Ciutat de Xàtiva, els de Castellò de la Ribera, els Vila de Puçol, els Ciutat de Sagunt, els Ciutat d’Elx, els Ciutat de Benicarló... Si els ajuntem amb la resta de premis hivernals i primaverals -estiuencs hi ha pocs- no queda poble ni ciutat important sense sarau amb photocall, convidats ben mudats, sopar i discurs del polític de torn. Però fora d’aquesta part lúdica i local, la gran majoria dels premis literaris valencians viuen un drama: es lliuren, es publiquen, es fa un parell de presentacions i fins l’any que ve que ens tornarem a trobar al photocall. Òbviament, a casa nostra, més enllà dels municipis on es convoquen, la repercussió és escassa, per no dir inexistent. I millor no parlar al Principat i les Illes Balears. Ja sabeu que allò que no es coneix no existeix. Els premis són fites del nostre ecosistema literari i s’han de donar a conèixer. S’han de prestigiar els llibres i els autors. Difondre’ls és responsabilitat de les editorials i les institucions promotores amb la col·laboració dels llibreters, els mitjans de comunicació i els lectors. Cal prendre-se’ls molt seriosament. Amb premis invisibles no anem enlloc i, a més, ens agreugen la tragèdia de la minorització de la llengua.

Feta la reflexió, predique amb l’exemple i recomane algunes novel·les premiades que ja han arribat a les llibreries. Comencem amb Jovi Lozano-Seser, Premi Enric Valor de Novel·la de la Diputació d’Alacant amb Després de maig, abans de l’estiu, la historia d’una dona que es retroba amb les seues arrels. Vicent Enric Belda ha guanyat el Premi València Alfons el Magnànim de Narrativa amb Pavana per a un infant difunt, una novel·la policíaca ambientada al cap i casal de començaments del segle XX. També el policíac va fer guanyar a Juli Martínez Amorós el Teodor Llorente de Novel·la de la Pobla de Vallbona amb La merla blanca, aquesta vegada amb uns crims a la ciutat d’Alacant. Per la seua part, Sebastià Carratalà ha guanyat el Premi Ciutat d’Alcoi de Novel·la Isabel-Clara Simó amb La persistència dels roures, el retrat d’una família de la burgesia valenciana amb personatges molt recognoscibles. I, last but not least, un premi estiuenc, el Lletraferit de Novel·la 2022, que també ha arribat a les llibreries, al menys el 50%: enguany va ser ex aequo. Parlem de Mireia, de Purificació Mascarell, una historia al voltant de la fascinació pel mal. L’altra meitat del premi, Els inútils, d’Andreu Sevilla, ens arribarà en unes setmanes.

Per cert, Purificació Mascarell és l’única dona que ha guanyat enguany un premi de narrativa valencià important. Açò també ens ho hem de fer mirar.

Suscríbete para seguir leyendo