Llenguatge polític

Una vegada passades les eleccions basques i a l’espera de les catalanes i europees, cal posar un poc de distància emocional per a no ficar-se de massa mala llet quan fas una anàlisi del que ha passat a la campanya.

Els resultats han estat ja més que analitzats, però a mi el que més m’interessa és el llenguatge emprat en molts moments tant de la campanya com en la nit electoral. I ficaré exemples.

No escoltar al PP parlar d’ETA en una campanya, en si mateix ja és una notícia. Però no fer-ho a Euskadi en pràcticament tot el temps electoral és tota una novetat. I ho és perquè estem fins al monyo d’escoltar-los en totes les ocasions que poden per a deslegitimar al Govern de Sánchez a l’estar governant amb els vots de quasi tot l’arc parlamentari a excepció de la dreta i els seus aliats de la ultradreta.

Precisament per això fa riure escoltar a una Cuca Gamarra amb cara desencaixada (com quasi sempre, per cert) parlar de com el PSOE “blanqueja” a Bildu perquè no condemna els assassinats d’ETA mentre, precisament el seu partit, el PP, li està donant ales i poder institucional al partit ultradretà allà on governen. I no sols poder institucional sinó que també permeten la tramitació de lleis com l’anomenada de “concòrdia” que igualen a víctimes i victimaris tant de l’alçament militar contra la Segona República com dels quasi quaranta anys de la dictadura del feixista Franco. I això sense parlar de la falta permanent de condemna dels assassinats masclistes per part dels ultradretans.

Per molt que Mazón vulga que llegim als seus llavis dir que va ser una dictadura i que ho reconeix, no impedeix que, al permetre d’aquesta llei, es convertisca en còmplice necessari d’aquest atac a la memòria democràtica de tota la gent que va perdre la vida per defensar ideals democràtics. Però el partit que representa és així de “versàtil” i flexible en aquests temes. Bé i també amb temes relacionats amb la corrupció com ja és ben sabut. Que li ho pregunten a Zaplana, per exemple.

Però vull tornar al llenguatge polític. I és que en aquesta “forma” de comunicar té una característica que s’utilitza molt sovint per a no parlar clar. Em referisc als eufemismes. Dir les coses però no de forma clara. Dir el que les persones oients volen escoltar, però al mateix temps afirmar el teu discurs de forma suau perquè no siga massa alt o dur. Així sempre es pot afirmar que les promeses electorals van complint-se siga o no siga del tot cert, perquè per a les explicacions, també s’fan servir els eufemismes, amb la qual cosa mai se sap que és cert i que no ho és.

Per altra banda, tenim el llenguatge guerracivilista i violent emprat pel partit de la ultradreta i que sempre és com militar o castrense fent servir expressions que ja de per si, almenys a mi, em fan plantar els cabells. Però que, al mateix temps em porten a una dita castellana que em fa molta gràcia i que parla de gossos i de mossegar..., doncs això que a gent ben entenedora, poques paraules li basten.

I el pitjor de tot açò és com aquestes maneres de comunicar es van convertint en norma que ja no busca el convenciment de la gent que no sap- massa bé què votar, el que busca és, o bé l’engany o la imposició del missatge, amb molt poques possibilitats de demanar comptes a posteriori.

Com veiem eines molt útils per anar devaluant els missatges de tolerància i convivència que porta implícits un estat democràtic.

I ara continuem amb les eleccions catalanes i les europees per acabar amb un bon empatx de discursos buits i sense massa sentit. En fi...