Joventut, poesia i esperança

El diccionari de símbols de Cirlot em confirma el que ja intuïa: el número 19 és totalment anodí. Matemàticament parlant és parc en grau superlatiu: nombre primer i gràcies. De la cronologia també podem oblidar-nos: dos anys abans, hi hagué la Revolució d’Octubre, fins i tot un any abans hi hagué l’armistici. Una dècada més tard esclatà la crisi simbòlica del capitalisme a la bossa de Nova York. Ni tan sols ha protagonitzat desgràcies: l’anomenada grip espanyola va ser en 1918 i l’esclat de la pandèmia del coronavirus va ser en 2020. El 19 es quedà solitari com deixant passar la història sense ganes d’entrar-hi.

Sí trobe referències per a este número en l’àmbit cronològic de dos poetes. Un d’ells, en els temps de vertigen que visquem, ja és antic. Em referisc a Félix Francisco Casanova. D’ell em va parlar un amic que va empassar-se complet El cura y los mandarines de Gregorio Morán. Este polèmic autor dispensava paraules elogioses per a Casanova mort prematurament: en gener de 1976, als 19 anys. Ars longa vita brevis, sí. La vida li va traure la targeta roja només començar el partit, però en els pocs moments que jugà va deixar una obra poètica impecable. No sols havia guanyat el premi de poesia Julio Tovar per El invernadero el 1973, sinó que un mes abans de la seua mort -sempre absurda- va vore com li premiaven el poemari Una maleta llena de hojas. Casanova era, sobretot, poeta, però això no va ser obstacle per alçar-se amb el premi Pérez de Armas de novel·la El don de Vorace de 1974, amb trets marcadament experimentals. També tingué temps d’escriure un dietari: Yo hubiera o hubiese amado. L’interès per la seua obra no ha parat de créixer i, fa cinc anys, es va publicar la seua obra completa. El pròleg que li dedica Fernando Aramburu no pot ser més expressiu: «La obra de un genio». El fet que, tant el poeta, com els meus amics i, com jo mateix, compartírem any de naixença (1956), em fa enyorar encara més l’obra que ja no pogué escriure. Ara bé, els seus poemes, la seua prosa, encara no han esgotat, ni de bon tros, el límit de la seua influença.

La mateixa edat (19 anys) té, i espere que per molts, molts més anys, Mario Obrero. Ignore si les casualitats existixen, però el ben cert és que, recentment, Marc Granell va recomanar este poeta al meu amic. Va ser en un acte a Villa Amparo -la casa on Antonio Machado s’hostatjà durant part de la Guerra Civil i ara és propietat de la Generalitat-, a Rocafort. «És molt bo [...] té molt de futur» sembla que li va dir Granell al meu amic referint-se a l’esmentat Mario Obrero. Vaig comprar Peachtree City, poemari amb el què va guanyar el premi Loewe de poesia jove. Abans, però, ja havia guanyat el Félix Grande, no sé si amb quinze o catorze anys: tant se val. Com és obvi, molts corrents poètics recorren el llibre, però Obrero els transforma en una veu personal. En acabar de llegir-lo, coincidència (?), Televisión Española va començar a emetre «Un país para leerlo» protagonitzat per l’esmentat poeta. Amb este programa em vaig adonar que els temps havien canviat, almenys en alguns aspectes, i per a millor. Estava acostumat a que la càmera es recreara en presentadores jóvens. Ara era el rostre d’un jove quasi adolescent qui mirava, qui mira, embadalit algun esplèndid paisatge urbà. Eixe detindre’s la càmera mostrant el rostre d’un jove em va sobtar i em va agradar. El programa és distint als que acostuma a fer-se sobre llibres. Cada programa versa sobre una ciutat. Entrevista a escriptors representatius, sí, però també a llibrers, membres de clubs de lectura, vianants que aconsellen el llibre que més els ha agradat, siguen xiquets o majors, erudits o populars. Tot això atorga al programa una frescor que redunda en una amena originalitat.

Poc després també jo visitava a Rocafort l’esmentada Villa Amparo. Mario Obrero anava a recitar els poemes. Sembla que aquell 10 de novembre hi havia més actes en aquella població tan característica de l’Horta; al remat érem els que érem. I els que acudírem vam gaudir d’un esplèndid recital conduït en valencià, i amb lectures de poemes en les diverses llengües peninsulars. En acabar l’audició poètica hi hagué un torn de paraules. Tot just darrere meu hi havia un professor de Castellà que impartia classes en un institut de les rodalies de la capital. Òbviament el docent comparava l’alumnat que acostumava tindre, amb el prodigi que tenia davant. Mario Obrero, alumne que va ser de l’institut La Senda, de Getafe, va respondre fent una apologia de l’escola pública on ell s’havia format. Estava escoltant-lo i no podia sinó evocar Albert Camus, Le premier homme, la novel·la autobiogràfica i inacabada de l’escriptor existencialista, on fa un elogi, un reconeixement de l’escola republicana com atorgadora de possibilitats d’accés al coneixement i la cultura per als jóvens de la classe obrera. Pensava també en Félix Francisco Casanova, qui va estudiar en l’institut Alonso Pérez Díaz de Santa Cruz de la Palma. Dos triomfs rotunds de l’educació pública. En acabar l’acte, Mario signava llibres. Matise: dedicava, pintava amb aquarel·les i firmava els seus poemaris. Vaig aprofitar per parlar amb son pare. Em confirmava que l’interès per la lectura li venia, sobretot, per sa mare -professora del gremi- i per les germanes majors. Siga com siga no puc sinó compartir l’elogi de Marc Granell: estem davant un autèntic talent de la poesia.

Dos xicots, dos talents de la poètica, dos èpoques distintes. Aristòtil, Plató, Horaci, Quintilià, o Juvenal, per citar sols uns exemples entre els clàssics, referien el tòpic de la pèrdua de valors per part dels jóvens; ja saben: que no hi ha respecte pels majors, que els gusts de la nova generació s’han tornat superficials. L’etcètera podria emplenar dènou pàgines d’este exemplar de Levante-EMV complet; però crec que és suficient la mostra dels dos jóvens poetes citats com per, malgrat les turbulències dels temps, mantindre la confiança, sempre, en la humanitat renovada