Au, al cine!

«Sempre ens quedarà París», li va dir Bogart a Bergman. Sempre ens quedarà el cinema per reduir l’estrès, diu un estudi publicat a la revista Science Advances que demostra que mirar pel·lícules transforma la nostra manera de sentir i de pensar, en comparació a com ho fem habitualment. Però més que parlar de la investigació, jo vull posar els reflectors sobre els antics cines de poble on anàvem diumenges de vesprada a veure’n una de romans o una de l’oest; quan les pel·lícules eren en blanc i negre i arribaven en saques de cinc o sis rotllos metàl·lics que l’operador muntava en el projector ordenadament (tret d’alguna ocasió en què no els posava en l’ordre que tocava, ficava l’últim en lloc del primer i als vint minuts apareixia el «The End»). Cines que no estaven refrigerats i on les escenes més excitants no tenien lloc a la pantalla, sinó a les últimes butaques del galliner.

Els cines de poble quedaren obsolets i emprengueren la travessia cap al bagul dels records, d’on no sortiran mai més perquè són ja història. Com els cinemes de barri, foren substituïts per multisales dotades amb efectes especials i tecnologia digital ubicades en grans centres comercials. Diran que l’enyorança que fa recular en el temps minimitza allò que incomoda i magnifica allò que és plaent. Però no enyore la seua extinció, tot i que la note; la meua mirada enrere no és la de la dona de Lot. És una nostàlgia que fa de l’absència una forma de presència que vull compartir, particularment, amb qui no els ha conegut. És possible enyorar allò que un no ha viscut? «Enyorar coses que no has viscut és tindre viva la flama de la il·lusió», diu un personatge de ‘Querida Lola, querida Cecilia’ de Patro Moratal. Una pel·lícula és també una il·lusió que malgrat no ser real, activa els circuits cerebrals generant realitats emotives com la calma i la serenor en els espectadors, segons els neurocientífics de les Universitats d’Oxford, Barcelona, Buenos Aires i Aarhus. I si ells ho diuen, tindran raó, no?