Afegir, arrendar i llogar

Els verbs «añadir» i «alquilar» i el substantiu «alquiler», castellans els tres, s’interferixen en la parla valenciana de manera innecessària. En la nostra llengua tenim ben clars i ben vius, en bona mesura, els verbs «afegir», «arrendar» i els noms «arrendament» i «lloguer». Els préstecs lingüístics d’una llengua a una altra han sigut i són constants al llarg de la història, i fan un paper de comunicació, riquesa i dinamisme lingüístic, però les interferències, és a dir canvi i substitució de paraules i expressions usades en una llengua per altres pròpies d’un altre idioma veí o en expansió, són innecessàries i evitables. Préstecs són les veus «bidet», «cabaret», «càmping», «carnet», «futbol», «líder», «matxo», «paripé» i moltíssimes més, però els vocables citats, «añadir», «alquilar» i «alquiler», igual que «hucha», «hipo» (‘vidriola’ i ‘xanglot’ en valencià), i alguns altres, són interferències perfectament eludibles.  

El verb «afegir», com sabem, significa ’posar de més, addicionar’, «Afegir sal al caldo», «Afegir dos administratius al departament». També vol dir ‘unir-se, algú, a alguna cosa, a un grup de gent’, «Ens va preguntar si es podia afegir al grup de treball». Té els sinònims «augmentar», «acréixer», «ampliar», «agregar», «incrementar», «completar».

El valencià «afegir» té els mateixos significats que el castellà «añadir», que el diccionari de la Real Academia Española definix com a ‘agregar alguna cosa a una altra’, ‘augmentar’, ‘acréixer’, ‘ampliar’. Tenint en compte que el nostre «afegir» i derivats, com «afegitó» i «afegidura», són ben vius, encara és perfectament evitable l’ús de la veu «añadir» i derivats.

Un altre verb valencià «invadit» per un altre del veïnat lingüístic és «arrendar», interferit per «alquilar», que com sabem és ‘donar (alguna cosa de la seua propietat, especialment possessions immobles i servicis públics) a una altra persona perquè els use o se’n beneficie durant un temps determinat a canvi del pagament d’una renda convinguda’. En castellà també existix el verb i forma «arrendar», amb idèntic significat, i derivats, però en valencià el trobem documentat en el segle xiv (any 1328) i en totes les centúries posteriors, com informa el Corpus Informatitzat del Valencià. No és, per tant, un castellanisme. Com deia, es veu interferit per «alquilar» i «arrendament» i «lloguer», per «alquiler». Com deia en l’exemple de la interferència de la forma «añadir» en el lloc i espai de «afegir», l’ús de les formes «alquilar» i «alquiler» és igualment innecessari tenint les nostres «arrendar» i «arrendament».

I un verb sinònim parcial de «arrendar» és «llogar», també amb un ús ben viu, «Hem llogat un apartament en la platja per a tot l’estiu», «El cotxe que portaves ahir és deixat o llogat?». És molt propi i privatiu d’esta llengua. Té equivalències amb «arrendar», però té també el sentit de ‘prendre (a algú) a servici per un temps determinat i per mitjà d’un sou convingut’, «He llogat una persona per a que m’ajude en casa», «M’he llogat de monitor per a tot l’estiu». Llogar una persona és contractar-la per a treballar, però eixe contracte moltes vegades és de paraula i de durada curta. Millor contractat, però val més llogat que parat.