València, Kabul, París

La notícia la facilitava Levante-EMV el passat gener: València és la millor ciutat del món per a viure, per damunt, no ja de Barcelona o Madrid, sinó, fins i tot, de Dubai. Res de nou, però. L’historiador i poeta Jaume Bru i Vidal sostenia que vivim en el rovell de l’ou. És cert. Dijous 9 de febrer, per exemple, jo em debatia: què fer, on anar. A la llibreria Ramon Llull hi havia l’encontre amb la poeta Ada Salas, qui parlava del seu darrer poemari, Arqueologías (Pre-Textos); d’altra banda, a la llibreria Berlín, es presentava l’última novel·la de Luis Salvago, Los lugares verdes (La Huerta Grande). La telefonada del meu nebot Pau Ferrando, em va solucionar el dubte: anàvem a Berlín.

A Kabul un professor universitari cria coloms. La columbicultura, com la música, per exemple, estan prohibida pels talibans, però és tan forta l’afició que els coloms continuen volant per sobre la ciutat. La ciutat és grisa. En algun moment el narrador ascendix al turó on hi ha les antenes de la televisió. Hi ha un picat sobre la ciutat que, explícitament es mostra com a horrenda, d’ací que en la novel·la apareixen dos plànols de la ciutat, l’inferior, no sols amb les gammes del gris físic, sinó també el gris metafòric de la vida, i el superior, amb un cel sempre blau, el senyoriu dels coloms, l’espai on es projecten els somnis.

És però, en la zona inferior on batega la vida humana: la suor en els autobusos atapeïts, les sirenes que avisen dels atemptats, les execucions públiques, el temor constant a la delació i, també, l’inframon de la droga. Amb estos ingredients, hom podria pensar que estem davant un drama realista, una mena de fulletó: fals. En qualsevol societat hi la passió, perquè és una característica pròpia de les persones, i açò també es reflectix en l’obra. De fet, determinats episodis, com ara l’acte de l’amor, estan descrits amb les més altes cotes de lirisme. La novel·la transita, doncs, pel fil de la navalla literària, sense caure en un realisme ja caduc o en un lirisme cursi. Dos riscos que Salvago sorteja amb gran mestratge.

L’autor aborda aspectes que són específics de la cultura afgana, com ara el dels Bacha posh, el nom que reben les xiquetes que viuen sota una identitat masculina per tal de poder socórrer les seus famílies, ja que les dones tenen prohibit treballar. El problema greu s’esdevé quan estes criatures arriben a l’edat de la pubertat, quan comencen, físicament parlant, a menstruar, a ser dones. S’han educat com a xiquets, han experimentat la llibertat de pujar als arbres, de jugar al futbol i, de sobte: ¿s’han de constrényer a la vida d’una dona? I, d’altra banda, sexualment parlant, ¿senten com a dona o com a home? En estos temes, s’endinsa l’autor i aconseguix emergir amb brillantor total. Però no sols hi ha aspectes, diríem, estrictament afgans. El dilema en el què es debat el narrador no sols correspon a aquella cultura. Tots, en major o menor mesura, en algun moment de la nostra vida, ens hem vist espentats a optar entre allò que la societat espera de nosaltres i allò que realment sentim, allò que realment volem fer. Sols un mestratge com el de Salvago pot desfer amb satisfacció el nus que tenalla el protagonista. Així mateix, l’administració, sàvia, de les síncopes, contribuïx al ritme de la narració.

La presentació s’esdevenia en el mateix moment en què, a París, Vargas Llosa entrava en l’Académie française. Luis Salvago, cal remarcar-ho, és premi Vargas Llosa per l’anterior novel·la. De l’assistència a l’acte -èxit de públic total- vaig traure’n profit. No sols vaig conéixer personalment l’autor -valencià resident a Saragossa-, sinó que vam poder assabentar-nos que l’exactitud de la descripció de la ciutat es déu, en part, a la missió que Salvago va efectuar per a l’Exèrcit espanyol com a traductor. José Manuel Lara, fundador de Planeta, aconsellava escriure novel·les històriques perquè el lector aprenia doble: de la novel·la i de la història. Ací, qui llija la novel·la, no va a augmentar significativament els seus nivells de coneixement geogràfics, el que sí va a fer és assaborir una magnífica novel·la no aliena a les més íntimes pulsions humanes.