La memòria en temps de falles

Les xarxes socials, com la crítica fallera, no tenen pietat: sempre et recorden el que vols oblidar

Cartells amb la crítica de la falla de la Plaça de l'Ajuntament.

Cartells amb la crítica de la falla de la Plaça de l'Ajuntament. / Loyola Pérez

Isabel Olmos

Isabel Olmos

Estem en plenes Falles i el cos (i l'oïda) ho saben. També la vista, no siguem queixosos. Centenars de monuments s'enlairen a hores d'ara per gran part del territori valencià omplint de colors i bellesa els nostres carrers i places i fent, és la seua natura primigènia, crítica social del món en el qual vivim. Centenars de monuments... i de carpes! Però no ens desviem de la qüestió, que sempre anem al marmoleig. O és eixa la qüestió? Qui sap. Les festes falleres ens recorden a cada moment quina ha estat la nostra vida durant els darrers 365 dies i de què hem parlat als bars i als mitjans: inflació, hipoteques, carro de la compra, vivenda, 'sí és sí', mundial de futbol, el València CF... (Ja de pas, i com demanar és debades, tant de bo els cartellets que repassen estos fets respecten com cal el valencià i estiguen correctament escrits! Fan tanta vergonya!). Any 2021 i encara així. Seguim endavant. Rescatem l'ortografia.

Al voltant de tot açò de la memòria, les notícies, els fets i la història em preguntava fa poc quants monuments parlaran del coronavirus, eixe malson que encara ara acaba amb la vida de moltes persones al dia. I mira tu per on, ahir l'hemeroteca virtual de les xarxes socials em recordava la impactant portada de Levante-EMV d'aquell dia de març: 'CONFINADOS'. Amb lletres ben grans i el carrer Colón buit.

La portada del diari aquell dia funest de març.

La portada del diari aquell dia funest de març. / E. Ripoll

Les xarxes socials no tenen cap pietat. Sempre et recorden sense buscar-ho fets i persones que mantens adormits en el més recòndit de la memòria. Són com un arxiver hiperresponsable que, pel seu compte, et posa cada dia sobre la taula el document amb tot allò que va passar fa temps, t'agrade o no reviure, no siga cas que vulgues oblidar-ho. De vegades, se'm trenca el cor veient a persones que ja no estan, la imatge de les quals irromp a traïció en la xicoteta pantalla del mòbil com cridant: 'No m'oblides!'.

Què hem aprés d'este episodi tan clau de la nostra vida? Que som molt més vulnerables del que pensàvem? A valorar més el nostre dia a dia i la nostra salut?

Així doncs, com deia, just ahir Facebook em va recordar que fa tres anys que vam ser confinats per la pandèmia de la covid. Amb esta impactant foto del company Eduardo Ripoll començàvem una època històrica en les nostres vides, una etapa en la qual, no sé vosaltres, però a mi se m'han juntat els anys -2020, 2021 i 2022- sense saber molt bé quan van passar certes coses. Va ser a finals del 2020? Hi havia toc de queda? Portàvem mascareta aleshores? I em venen un munt de preguntes per a les quals no sempre tinc resposta. Què hem aprés d'este episodi tan clau de la nostra vida? Que som molt més vulnerables del que pensàvem? A valorar més el nostre dia a dia i la nostra salut? A disfrutar del present? Jo vos llance algunes, però segur que en teniu moltes més.

'La història no m'agrada. Canvieu-la'

Arran de les falles, i parlant de memòria també, passe una estona molt agradable amb una guia turística valenciana que, poc abans de la mascletà, em va explicar una 'anècdota' sorprenent. Normalment porta grups d'estrangers, als quals ha d'avisar abans de la 'mascletà' de què 'tot és festa' per a què no isquen corrent, espantadíssims, carrer avall. No obstant, i com de records i història va la cosa, el que voldria realment compartir amb vosaltres és un episodi entre indignant i estrafolari. Un dia acompanyava a diversos turistes italians en la seua visita a una ciutat espanyola de costa fortament bombardejada durant la guerra civil. Els va explicar com havien estat els atacs i el quantiós nombre de persones que van resultar ferides i mortes. Tot, durant la visita al museu expressament obert per a potenciar la memòria de la guerra i la repressió. Pocs dies després de la visita, la guia va rebre una queixa. Els turistes italians es van queixar perquè havien vist ferida la seua sensibilitat perquè la guia va explicar que els bombardejos van ser duts a terme per l'aviació italiana. Com? Però si va ser la Legió Cóndor qui va atacar? Qui hem de dir sinó qui va ser? Però clar, no és la terrible veritat de la realitat el que em fa mal, és que em recordes que va passar. Per tant, canvia el que expliques. Canvia la història. Vos agrada o no aquesta història?

Suscríbete para seguir leyendo